Carme Parras (Esparreguera, 1972) és periodista i l’actual directora del programa Connecticat a La Xarxa. Llicenciada en Ciències de la Informació a la UAB i Màster de Ràdio per la Universitat Complutense de Madrid, la seva trajectòria professional ha estat sempre vinculada a la ràdio (Ràdio Esparreguera, Ràdio 4, Ona Catalana, Catalunya Ràdio i COMRàdio). A Comunicació 21, Parras reivindica la premsa de proximitat i la necessitat de recuperar l’essència de l’ofici.

Una vida professional lligada a la ràdio.
Sí, em considero una periodista de ràdio, tot i que des de fa uns anys treballo més en l’àmbit audiovisual. Tota la vida he treballat davant dels micròfons fins a la fusió entre COMRàdio i la XAL. Va ser una fusió inesperada i un trencament força brusc, especialment per aquells qui havíem crescut amb la ràdio. L’aposta va ser totalment audiovisual i la ràdio va passar a ser més residual.

Com vas adaptar-te a l’aposta audiovisual de La Xarxa?
Doncs gairebé de la nit al dia. Tot i que diuen que la ràdio i la televisió és pràcticament el mateix, el llenguatge és molt diferent. Ara ja porto uns quants anys fent televisió i li vas trobant la gràcia. Però evidentment el mitjà amb el qual he crescut és la ràdio i la trobo a faltar. Així i tot, des de l’àrea de producció executiva hem pogut posar en marxa projectes diversos molt enriquidors amb les televisions locals del territori.

Acabes d’encetar una nova etapa dirigint el Connecticat, un dels programes de referència de La Xarxa.
Tot i que és un programa que ja té un recorregut de tres anys, Connecticat m’ha ofert la possibilitat de dirigir un espai en directe i de recuperar aquella manera de viure com ho feia a la ràdio. Un programa diari significa estar connectat, observar l’actualitat amb curiositat, produint temes al límit, i així és com em sento periodista. L’espurna del periodisme és la curiositat. La meva part egoista em va demanar ser periodista per poder apropar-me a alguns àmbits en els quals sense ser-ne hagués estat impossible.

Hi ha una manera diferent de dirigir pel fet de ser dona?
Jo he treballat amb homes i dones i de tots he après moltíssim, el que sí que crec és que hi ha una altra manera de dirigir. Des del respecte, l’empoderament de cadascuna de les peces que conformen l’equip, des del saber detectar el talent de cadascú de nosaltres, des del deixar fer i donar llibertat, des del tu a tu, des del compartir i des del pensar que la suma és el camí per aconseguir fer quelcom important.

“Des del Connecticat volem veure el territori des d’una altra perspectiva i que els continguts que oferim ens facin créixer a tots, posant-los en valor i creant comunitat”

Hi ha hagut algun canvi en el Connecticat més enllà del presentador?
Sí, continua sent un programa que es fa conjuntament amb el conjunt de les televisions locals associades a La Xarxa, però compta amb un plató diàfan completament nou que fa que les imatges parlin per si soles. Tenim la sensació de ser en un teatre amb tot el que representa. Hem incorporat nous col·laboradors com Sebastià Portell i Oriol Puig Taulé , que donen una nova mirada a temàtiques com la literatura o les arts escèniques. Des del Connecticat volem veure el territori des d’una altra perspectiva i que els continguts que oferim ens facin créixer a tots, posant-los en valor i creant comunitat.

Una comunitat cada cop més consolidada com és La Xarxa.
La Xarxa és una mirada a la proximitat. És una manera d’explicar més propera, de mirar-te els continguts amb uns altres ulls sabent que aquella història petita és rellevant. El periodisme a Catalunya no es pot entendre sense els mitjans locals. Quan vaig ser a Madrid i els explicava la riquesa de mitjans que tenim a casa nostra al·lucinaven, perquè a la resta d’Espanya aquest ecosistema de comunicació de proximitat no existeix. En canvi, els qui hem crescut en la premsa local sabem molt bé de què parlem. Jo no seria com soc sense el meu pas per Ràdio Esparreguera, l’emissora local del meu poble.

La pandèmia ha canviat la manera de treballar el periodisme?
Sí, ens trobem en un moment d’excepcionalitat que t’obliga a treballar d’una manera determinada. Però hem de recuperar el periodisme de carrer, hem de deixar de fer entrevistes virtuals, perquè el periodisme és una altra cosa. I aquest fet també ha acabat perjudicant l’ofici, de la qual jo en soc molt crítica.

Per què?
En els darrers anys, el periodisme ha abusat de l’agenda política, del periodisme de declaració, d’aquella frase treta fora de context i sense anar a buscar el fons de la qüestió… Això és molt perillós, perquè és un periodisme de poca volada.

La crisi hi té alguna cosa a veure.
Sí, és evident. En els darrers anys les empreses periodístiques han anat reduint plantilles, s’han deixat perdre corresponsalies i s’ha deixat de fer periodisme d’investigació. Per tot plegat, l’ecosistema s’ha empobrit i el periodisme coixeja. Part d’aquesta situació també l’hem provocat els periodistes, que hem fet el joc a les decisions preses per les direccions dels mitjans i dels diferents governs.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram