Després de fer guions de les històries de les principals sèries que han marcat les vides dels catalans, assaboreix les últimes setmanes de feina en el rovell de l’ou de La Riera. Un temps en què el teleespectador ha d’estar preparat per viure històries que ningú imagina i que el relat es mantindrà interessant fins al final de la sèrie.
Per aquells que estem enganxats a La Riera, encara no ho hem vist tot a l’entorn de la família Guitart?
Passaran moltes històries que el teleespectador no s’imagina. Vénen històries molt interessants en les pròximes setmanes que no deixaran indiferent a ningú. El fet que la sèrie tingui data de caducitat ens permet als guionistes cremar totes les naus i elaborar un relat més directe, que mantindrà l’interès del teleespectador. La Riera sempre ha sigut una sèrie amb molt ritme en comparació, per exemple, amb El Cor de la Ciutat, on els conflictes s’allargaven gairebé una temporada. A La Riera, tot passa més de pressa i en molts personatges hi ha moltes vivències en poc temps. Ara bé, el final acabarà ben lligat, amb un sentit. N’estic convençut.
Amb el final de La Riera també s’acaba la teva feina?
Sí, evidentment. TV3 ja està treballant amb una nova sèrie amb un equip de guionistes. Tinc altres projectes, com ara elaborar un projecte de sèrie propi o fer un llargmetratge. La via més oberta que tinc ara mateix és un projecte per al teatre que he escrit a mitges i que pròximament veurà la llum. Seguir treballant durant els pròxims quinze anys més com a guionista seria un èxit i si hagués d’anar a l’estranger, ho faria, també. Però la dificultat per als guionistes que marxen fora a treballar no és la llengua sinó trobar en aquells textos que atrapin a la realitat d’una societat que és diferent de la teva.
Merlí o El Crac demostren que Catalunya es troba en un gran moment de producció pròpia?
Sí, ho està. Sobretot perquè el relat ve associat a la proximitat, a tocar la fibra al telespectador i fer sentir identificat a qui ho està veient amb històries properes. Abans els productes es feien per a tots els públics i ara s’està apostant per sèries dirigides a un públic determinat. Les úniques produccions que aposten per la gent jove són les úniques que ho peten, perquè ells obliguen els seus pares a veure-la, també. Els exemples més clars són Polseres vermelles o Merlí.
Des de ben jove ja havies mostrat molta estima pel cinema i el món audiovisual.
Sí, els pares són molt futboleros, però a mi mai em va cridar l’esport. L’aparició del vídeo va ser un moment decisiu en la meva vida. Això em va permetre gravar pel·lícules de cinema o llogar-ne en algun videoclub que hi havia en aquella època a Martorell. Els meus inicis vaig tenir interès en els films clàssics i en blanc i negre. Fins i tot, recordo veure alguna pel·lícula a l’antic Cine Nou, que gestionava el Senyor Guich, perquè era un fet excepcional. A la llarga haver vist tantes pel·lícules en aquell moment em va donar una base que m’ha servit per escriure històries.
Quin factor va acabar sent determinant per dedicar-t’hi professionalment?
A finals de Batxillerat, encara no tenia clar el meu futur acadèmic. A casa, la mare volia que estudiés Empresarials, però a mi sempre m’havia fet il·lusió dedicar-me a alguna cosa vinculada amb el cinema. Fins que un company de classe va fer un treball sobre el cinema a Catalunya i va descobrir el centre Calassanç on s’estudiava imatge i so. Em vaig interessar en tot allò que vaig descobrir i m’hi vaig matricular. Recordo encara com va ser la prova d’accés, amb un test sobre pel·lícules on vaig obtenir un alt nivell d’encert. Inicialment tothom comença imatge i so volent ser director, jo vaig tenir clar que m’omplia molt més escriure històries.
Com vas viure el pas del món acadèmic al laboral. Vas notar-hi un gran salt?
La meva primera feina va ser, precisament, fruit d’un premi que vaig obtenir amb el treball de final de carrera. Durant molts anys, amb els pares, vam estiuejar a la Vall d’Aran i vaig escollir aquell escenari per elaborar un relat de dos temps d’una parella que descobria una història del passat. El premi em va donar la possibilitat de treballar en una empresa que es deia Ovideo com a auxiliar de direcció d’una mini sèrie de TV3, de Lluís Maria Güell, basada en la història d’un polític que va haver d’exiliar-se a l’estranger durant la Guerra Civil. Curiosament és un dels pocs documents que he escrit que no s’han projectat mai encara.
