L’any passat, un cop va acabar el doctorat a Bangkok, Aleix Ruiz se’n va anar a viure a l’Índia. Però aquest mes ha encetat una nova etapa: és l’encarregat del departament de pali d’una nova unviersitat de Birmània. Abans d’aquest canvi, va passar uns dies a Martorell i va parlar amb Línia Nord.
Com va sorgir el teu interès per la tradició literària i lingüística de l’Índia?
El meu pare tenia una col·lecció de traduccions de textos indis, però fins que no vaig venir a Martorell als 14 anys no vaig agafar l’hàbit de llegir. A l’institut Pompeu Fabra vaig tenir un professor de grec, l’Andrés Martínez, que ens parlava bastant del sànscrit, la llengua clàssica índia. Més endavant, a la universitat, vaig tenir l’oportunitat de fer una introducció a aquesta llengua i em vaig quedar amb ganes de saber-ne més. Quan estava fent el màster en sànscrit a la Universitat de Pune, a l’Índia, em vaig fer amic de dos monjos budistes i em vaig començar a interessar pel budisme i la llengua de les seves escriptures, el pali.
Vas ser el primer a traduir al català El núvol missatger (Adesiara, 2013), el poema més important de Kalidasa, considerat el Shakespeare de l’Índia. Tens la intenció d’apropar la tradició índia a la teva terra?
Abans la tenia més, ara cada cop menys, perquè crec que seria molt ambiciós o fins i tot vanitós. Potser la millor estratègia és fer la feina ben feta, traduir bé, per tal de fer accessible el material per a qui hi estigui interessat.
Passem ara a la teva faceta d’escriptor. D’on ve el pseudònim de Ruy d’Aleixo?
Me’l vaig posar quan vaig venir a viure a Martorell. Aleshores escrivia poemes i em presentava a certàmens literaris que demanaven un pseudònim, així que vaig invertir el meu nom i el meu cognom i li vaig donar un toc portuguès, perquè Portugal sempre m’ha semblat misteriós. De tot plegat va sortir Ruy d’Aleixo.
Aleix Ruiz i Ruy d’Aleixo van de la mà?
Al principi tenia l’obsessió de no barrejar-los, no m’agradava. De fet, pensava que n’havia d’eliminar un necessàriament. Era com una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde i només en podia quedar un, havia de decidir a què em volia dedicar al 100%. Però la veritat és que a la pràctica estan molt relacionats, perquè no concebo escriure contes si no puc portar la vida que porto. Ara ja no em molesta tant que es barregin, m’he adonat que poden conviure, que són com dues cares d’una mateixa moneda. Potser l’un no podria existir sense l’altre, però no ho puc assegurar.
Creus que la teva obra literària està feta per a tothom?
Abans pensava que sí i, en realitat, m’agradaria que fos així, però ara crec que no, que més aviat és per a un determinat tipus de lector.
Si haguessis de triar un dels teus llibres publicats (Un altre sense dorsal, Els noms dels seus déus i El jove fòssil), amb quin et quedaries?
Seleccionaria alguns contes dels dos primers, no em quedaria amb la novel·la El jove fòssil. Crec que el format que em va millor és el conte, el problema és que les novel·les es venen més. De totes maneres, no reflexiono tant sobre la meva obra, sinó sobre quin sentit té escriure contes o novel·les el 2018. Sempre he tingut un complex d’inferioritat davant la literatura oral, em sembla superior. Literàriament ha donat productes superiors i, per a mi, la millor literatura que s’està fent actualment la fan els cantautors de hip hop.
Per últim, parlem d’un tema que afecta les dues cares de la moneda: el viatge. Quin paper juga en la teva vida?
Està clar que el viatge sempre és un aprenentatge. En el meu cas, he viatjat a través dels estudis, és a dir, els estudis m’han permès fer aquest tipus de vida més itinerant i descobrir llocs i gent. El gran avantatge del viatge és que t’ajuda a revisar la vida anterior i a posar entre parèntesis certes coses, certes creences que creies inamovibles. A més, pensant en l’aspecte literari, crec que és un tipus de situació que suscita la creativitat. És igual on sigui, a mi, el fet d’estar sol lluny de tot el que conec em genera uns nervis i una tensió que em van molt bé.
