Del 8 al 25 de novembre, l’exposició ‘Cicatrices de un corsé’, de l’artista martorellenca Pili Pico, va omplir El Círcol d’unes trenta nines que repassaven la història de la moda i les opressions que aquesta ha suposat per a les dones al llarg dels anys. Ara, la mostra visitarà diferents poblacions per portar el missatge arreu.

Foto: Anna Utiel

Et defineixes com una apassionada de la costura, però com et vas introduir en aquest món?
Vaig aprendre a cosir fixant-me en com ho feia la meva mare, però ella no me’n va ensenyar i tampoc he estudiat mai confecció. Vaig deixar l’afició una mica apartada fins que, fa uns anys, va començar un moviment de costura a través de blogs i de Facebook, el ‘Cose conmigo’. A partir d’aquí, m’hi vaig enganxar i vaig començar a fer classes de costura en grup a casa meva. Arriba un punt que t’hi enganxes tant que sembla una addicció!

I en quin moment apareixen les Mandarines, les teves nines?
Les Mandarines van néixer quan estudiava dibuix. Un dels exercicis que ens van demanar va ser crear un personatge a partir d’una fruita. Vaig provar moltes coses i, al final, d’una mandarina va sortir la cara d’una dona, que després va adquirir un cos; m’agradava perquè no era la típica dona. En principi, no havien de ser de roba, la idea era que fossin il·lustracions, però finalment vaig decidir que havien de tenir volum.

Què tenen d’especial?
Tenen uns ulls molt diferents, no són els típics ulls ovalats o rodonets, i no tenen boca. Volia que fossin una representació de la dona amb un cos fora de l’estereotip, i alhora poder vestir-les de moltes maneres. Les vaig fer sense boca perquè les dones tenim moltes coses a dir, però sovint no ens deixen parlar, no ens deixen cridar.

A partir de les nines, sorgeix l’exposició ‘Cicatrices de un corsé’. Quin n’és l’objectiu?
Volia tocar un tema relacionat amb el feminisme, però sortint-me de la línia. Vaig pensar que, aprofitant les nines i el seu cos, podia parlar de l’opressió de la moda cap a la dona, que molta gent no se n’adona però hi és. No volia fer una exposició amb imatges de dones maltractades físicament, perquè crec que ens hem acostumat tant a veure-ho que de vegades no se li dona la importància que toca. Necessitem veure altres coses per tornar a recordar que això encara està passant.

Creus que l’opressió de la moda és també una forma de masclisme?
Sí. Sobretot perquè la moda va vinculada sempre a la masculinitat de l’home. Anys enrere, perquè les dones fossin escoltades, havien de vestir-se com un home. Al llarg de tota la història, ells han portat pantalons, mentre que les dones hem hagut d’esperar segles perquè se’ns permetés portar-los. També ells van decidir en quin moment podíem començar a portar banyador per anar a la platja. Ara, per a ells, anar a la moda és una opció; per a les dones, en canvi, és gairebé una obligació.

Com es pot combatre?
El primer que hem d’aprendre és que, si volem la igualtat, no ens podem atacar entre dones. Ens han acostumat a pensar que la del costat és la nostra enemiga, i no. Si no arreglem això, per moltes manifestacions i hashtags que hi hagi, no canviarà res. Hem de reflexionar sobre el que diem i el que fem. Ser feminista no és fàcil, et passes el dia qüestionant-te.

Al teu blog expliques que no et senties còmoda amb la roba de les botigues convencionals i que per això vas decidir fer-te la teva. Quina influència va tenir aquest fet en l’exposició?
És un tema que també és a l’exposició. Vas a una botiga i, segons quina talla tens, no trobes roba per a tu. A partir de la 40, consideren que tens una talla “especial”. A Barcelona, al carrer Pelai, hi ha les botigues més conegudes i, en canvi, la botiga per a talles grans de la mateixa cadena està apartada. Això també és un missatge. A banda, les botigues principals t’obliguen a anar vestida d’una manera determinada. De vegades es donen situacions molt hipòcrites: la societat et diu que has de portar pantalons molt curts, però si després vas sola de nit vestida així et diuen que vigilis, que “vas provocant”. Tot plegat, és una pressió constant que patim des de petites. En realitat, si estires del fil, veus que l’opressió que exerceix la moda sobre les dones segueix sent la mateixa ara que fa uns segles, encara que la roba hagi canviat molt.