Mas va quedar 3r al Campionat d’Espanya d’enduro l’any 2000 i va ser campió de Catalunya d’aquesta modalitat el 2003. El 2018, després de molts anys sense pujar a una moto d’enduro, va decidir que participaria al Dakar 2019. Així ho va fer, però es va quedar a mig camí del seu objectiu. Per això té clar que hi tornarà el 2020.
Com decideix un pagès de Martorell que vol participar al Dakar?
L’afició a les motos l’he tingut tota la vida, em ve del meu pare, i el Dakar sempre l’hem seguit molt a casa i sempre he tingut al cap que hi havia d’anar. De petit vaig començar a córrer motocròs i més endavant vaig participar en campionats d’enduro de Catalunya i Espanya. Fins i tot vaig fer alguna prova del Mundial. Però després ho vaig deixar i, anys més tard, vaig començar a fer trial. Vaig quedar 2n (2013) i 3r (2014) al Campionat de Catalunya de trial, però és una modalitat que no té res a veure amb els ral·lis.
Per què vas deixar l’enduro?
Em vaig adonar que viure de les motos era molt difícil. Jo vinc d’una família de pagesos i m’encanta la feina al camp, és el meu altre hobby. La diferència és que el camp em donava de menjar i les motos no, així que vaig decidir tirar endavant amb la meva feina.
Però fa un any et va tornar al cap la idea del Dakar.
Sí, ja estava fart de veure’l des del sofà de casa [somriu]. I vaig decidir que hi havia d’anar. Vaig contactar amb el meu amic Xavier Folch, que és Premi Llegenda Dakar, i gràcies a ell vaig aconseguir un equip per fer el ral·li de Merzouga (Marroc), la prova classificatòria per poder anar al Dakar. Feia vuit anys que no pujava a una moto d’enduro. Va ser tot molt precipitat, però amb un parell d’entrenaments ja agafes el feeling un altre cop. Això sí, el de Merzouga era el meu primer ral·li…
Et va anar bé, però.
Força bé. Em vaig classificar, però va ser tota una aventura. El sisè i últim dia de ral·li a Merzouga vaig saltar una duna d’uns 10 metres i em vaig dislocar l’espatlla. Em faltaven 30 km per arribar a la meta i els vaig fer com vaig poder. Aquells 30 km van ser un infern, però vaig aprendre que sempre et pots superar, que hi ha moments que dius “no puc”, però en realitat sí que pots.
I a partir d’aquí, a preparar el Dakar.
A partir d’aquí vaig contactar amb un equip que em va donar un pressupost impossible d’assumir, així que vaig començar a buscar patrocinadors. Em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament de Martorell i els va il·lusionar molt el projecte. Em van dir que podia comptar amb ells. De fet, l’Ajuntament ja m’ajudava quan competia als campionats de Catalunya i Espanya. També vaig rebre el suport del meu equip, el Pedregà Team, i de Yamaha.
Hi anaves amb un dels pressupostos més ajustats. Creus que et va passar factura?
Una mica sí. Hauríem d’haver-hi anat amb més recanvis, amb la moto més preparada… El més normal és fer el Dakar amb una moto de ral·li, però val molts diners, entre 35.000 i 50.000 euros. Com que no ens ho podíem permetre, vam agafar una moto d’enduro 4.5 –és petita i això em va bé per la meva manera de conduir– i li vam posar un dipòsit de 9 litres a sota i un de 23 al darrere. Amb això ja en teníem prou per arribar a les etapes. A més, el Pedregà Team té un equip humà brutal i em van fer sentir com un més de la família. Això, quan estàs tan lluny de casa i fent un esport de risc, és molt important.
L’any que ve augmentaràs el pressupost?
Aquesta és la idea: tornar-hi amb més pressupost per tenir més garanties. Vull anar-hi amb una moto de ral·li i vull fer més ral·lis abans d’anar al Dakar. Aquest cop només vaig fer el de Merzouga, que era obligatori per classificar-me, i n’hauria necessitat dos o tres més. Si tot va bé, aquest any els farem.
Llavors la pagesia quedarà en un segon pla?
No, no, el camp a tope sempre. Tinc un molt bon equip treballant amb mi al camp, i un ral·li potser són cinc o sis dies.
Com compagines entrenament i feina?
Tinc un circuit al camp i, quan els altres se’n van a dinar o quan pleguen, intento aprofitar l’estona de sol que queda per entrenar. A més, faig mountain bike, natació, windsurf… però la meva feina ja et prepara físicament. En època de calçots, per exemple, estem tot el dia collint, i això és exercici físic. El camp et manté en forma.
Hi ha relació entre el món del camp i el món del motor?
Jo crec que molta. Sobretot pel sacrifici i perquè t’has de saber adaptar a les condicions que et trobis, ja sigui calor, boira… El que toqui.
Parlem del teu pas pel Dakar 2019. Com el vas encarar?
Jo soc molt competitiu i el Pedregà [Joan Manuel González Corominas, ‘Pedregà’] em coneix. Per això vam pensar que els primers sis dies de ral·li, fins al descans, em centraria en la navegació, en anar interpretant el road book… I aniria bastant enrere. Després del descans, l’objectiu era intentar escalar posicions.
Com et vas sentir en les primeres etapes?
Realment m’hi vaig trobar molt bé. Quan fas una cursa com aquesta, tens por d’estar més estona patint que passant-t’ho bé. Però jo el 80 o 90% del temps m’ho vaig passar de conya. Hi va haver una etapa en què vaig fer 450 km pel desert, vaig parar per menjar una miqueta i després encara em quedaven 470 km per carretera. Vaig arribar a mitjanit al campament i vaig dormir una hora i mitja. L’endemà em quedaven 200 km de carretera i 400 d’especial. És per passar-ho malament. Doncs a mi em va fascinar, potser perquè vinc del patiment de la pagesia.
Però a la cinquena etapa vas tenir mala sort…
A la cinquena etapa, quan només faltaven 15 km i jo pensava que ja estava, vaig entrar a un cordó de dunes immenses. Vaig passar la primera duna al cinquè intent, però després em vaig quedar encallat i vaig trencar l’embragatge. En aquell moment, podia pitjar un dels tres botons de la moto. El vermell és perquè et vinguin a buscar automàticament; el blau per notificar si hi ha algun accident i el verd simplement per informar de la teva situació. Jo vaig triar el verd, però com que no tenia ni menjar ni aigua, em van venir a rescatar imminentment, perquè no em podien deixar tota la nit al desert. Després em vaig trobar la sorpresa que el que venia darrere meu em va dir que aquella part especial es va eliminar i els van fer passar a tots pel recte. Vam reclamar, però l’organització ens va dir que res. Em vaig emprenyar molt, perquè jo em veia capaç d’acabar el Dakar, i ara he d’esperar un any.
Consideres que has fet realitat el teu somni?
Jo tenia dos somnis: anar al Dakar i acabar-lo. He fet realitat el primer, ara em falta el segon. D’alguna manera sento que no he pogut demostrar del que soc capaç, però no serveix de res entrar en una espiral de dir “quina mala sort”. L’endemà d’acabar el ral·li ja estava parlant amb els sponsors per tornar-hi el 2020. Potser la manera com vaig acabar-lo m’ha motivat més per tornar-ho a intentar. A més, quan fas el que t’agrada i hi poses il·lusió i ganes, t’adones que no hi ha límits. Hi havia un paralític fent el Dakar en moto: per a mi és un súper home! Al final els límits ens els posem nosaltres, els tenim al cap. Ho he demostrat també amb la feina. Quan vaig decidir ser pagès, el sector estava molt complicat, però a mi m’agradava el camp. Ara tinc 41 anys i em guanyo la vida així.
