Marta Knight: “Jo no volia ser cantant, volia escriure cançons”

El 2017, Marta Knight va publicar el seu primer EP, Peterloo Heroes, format per cinc cançons escrites quan tenia entre 15 i 17 anys. El 2018 va sortir a la llum Resurrection, el single que ha cantat a sales d’arreu de Catalunya i, fins i tot, de fora. Després de l’estiu estrenarà una nova cançó i, l’any vinent, el seu primer disc.

Amb només 18 anys vas publicar el teu primer EP. Però, mirant enrere, quan diries que et vas començar a endinsar en el món de la música?
Amb 10 anys vaig descobrir un tipus de música que no sonava tant a la ràdio i vaig començar a investigar sobre aquest món. Aleshores vaig decidir que volia tocar la guitarra. Primer vaig fer classes a una escola de música d’Andorra, però ho trobava tot massa clàssic, així que em vaig desapuntar i vaig aprendre’n a través d’Internet.

I en quin moment vas començar a compondre?
Va ser cap als 13 o 14 anys. Com que m’agradava molt escoltar música, vaig decidir que volia fer-la jo. Em vaig adonar que volia fer sentir a la gent el mateix que em feien sentir a mi els músics que m’agradaven.

De quins músics estem parlant?
Escoltava molt Oasis, Bob Dylan, Bon Iver, Tracy Chapman…

Des del principi vas escriure les cançons en anglès?
Sí, perquè la música que escoltava era en anglès i tenia ganes de fer música que jo mateixa volgués escoltar. També perquè em feia vergonya cantar sobre coses personals en un idioma que poguessin entendre a casa meva [Riu]. A més, sempre m’ha agradat molt l’anglès, des de petita. No sé què va ser abans, si l’anglès o la música, però sempre han estat connectats. I ara escriure en una altra llengua se’m fa molt estrany, ho he intentat algun cop, però no em surt.

D’on treies la inspiració per escriure en aquesta època?
És difícil respondre a aquesta pregunta. No ho sé. En realitat, cada cançó canvia. Algunes estan inspirades en l’experiència d’algú que conec, d’altres en les meves vivències i pensaments…

Però tens cançons com Peterloo Heroes (de l’EP homònim) que pren el nom d’un fet històric del segle XIX.
Sí, en pren el nom, però no parla d’això. La vaig escriure amb 15 anys i la idea em va venir a classe d’història, l’assignatura que menys m’agradava. El professor va dir que ens saltaríem una pàgina perquè no parlava de res interessant, però jo vaig decidir llegir-la i em va semblar curiosa. Allà vaig començar a escriure la cançó, però no la vaig fer sencera a classe.

Algun cop ho has fet?
Bastants [Somriu]. A l’institut, gairebé cada dia escrivia cançons a classe. Ara ja no escric tant perquè no tinc temps. A més, les cançons de l’EP les vaig escriure en molt poc temps, en canvi amb Resurrection, que sembla una cançó més fàcil, m’hi vaig estar prop d’un mes.

Al principi, quan vas començar a escriure cançons, les ensenyaves a algú?
Jo no deia als meus amics ni que tocava ni que escrivia, però una amiga que sabia que cantava em va animar a penjar covers a YouTube. Ho vaig fer durant un temps per veure què opinava la gent, però ho vaig deixar perquè em semblava estrany gravar-me i penjar-ho, no m’agradava. D’altra banda, compartir les meves cançons em va costar més, fins que un dia les vaig gravar amb el mòbil com vaig poder i les vaig penjar a SoundCloud. Algunes van tenir força reproduccions i en vaig rebre bones opinions.

Això va fer que et plantegessis gravar un EP?
En realitat va ser perquè tenia ganes de tocar en directe a bars i locals, i em vaig adonar que tots em demanaven una maqueta gravada. Així que vaig buscar estudis per la zona i en vaig trobar un (Binary Emotions Records) que es comprometia a passar la maqueta gravada als seus contactes. El vaig triar perquè jo no volia gravar l’EP i prou, sinó que volia que passés alguna cosa amb ell. I va funcionar. Gràcies al productor d’aquest estudi, van emetre les meves cançons a Radio 3 i les meves mànagers actuals (Pértiga Music) em van escoltar i em van escriure. Si no hagués estat per això, ara no tindria contactes i no estaria fent concerts.

Parlant de concerts, quina importància va tenir aquell primer bolo a la sala Sidecar?
Em feia molta il·lusió tocar en directe, perquè no ho havia fet mai, i va anar molt bé. Vaig obrir per a un artista de fora, Dan Owen, i molta gent em va conèixer a partir d’aquí. També va venir molta gent al de Razzmatazz 3, quan vaig ser telonera de The Crab Apples, però el més important va ser el de la Sala Apolo, obrint per a Pau Vallvé.

“Vull fer sentir a la gent el que em fan sentir a mi els músics que m’agraden”

De les cançons que tens publicades, Resurrection és la que té més reproduccions tant a YouTube com a Spotify. Consideres que ha estat un punt d’inflexió?
Potser sí. Molta gent l’ha escoltat i no m’ho esperava gens, però estic molt contenta que hagi agradat. La veritat és que a mi també m’agrada, mentre que algunes cançons de l’EP ja no les puc escoltar perquè m’avorreixen. És normal, perquè les vaig escriure amb 15 anys i ara, amb 20, no les sento igual. La manera de veure la música va canviant. Però Resurrection encara m’agrada.

Creus que s’allunya del que havies publicat anteriorment?
Considero que és totalment diferent, pels instruments, per l’estil… Entre altres coses, perquè va ser la primera cançó que vaig comprondre amb guitarra elèctrica. Pel que fa a la lletra, crec que és una resposta al meu EP. Com que a l’EP sembla que em preocupi per tot, el single és un missatge per a mi mateixa que diu: frena.

Així doncs, es podria dir que la música et serveix com a teràpia?
Sí. De vegades començo a escriure cançons i no sé de què van fins que les acabo. Llavors descobreixo alguna cosa de mi mateixa.

Un altre tret diferencial de Resurrection és que va ser la teva primera publicació amb Great Canyon Records. Quin projecte estàs preparant actualment amb la discogràfica?
Un disc, és a dir, un LP en comptes d’un EP. Serà bastant diferent de Peterloo Heroes, perquè el gravarem amb guitarra elèctrica i amb banda, però tampoc seguirà el to alegre de Resurrection. La idea és gravar-lo aquest estiu perquè surti publicat l’any que ve, encara que al setembre ja estrenarem el single.

Pots avançar alguna cosa d’aquest nou single?
Va sobre les relacions en general, siguin d’amistat, amoroses… Però se centra en el moment en què caduquen. Oblideu el missatge positiu de Resurrection [Riu].

Com afrontes el repte de gravar un disc?
Em fa una mica de por, perquè és el primer. Sé que el voldré fer perfecte i no ho serà, i em preocuparé, com amb l’EP. Però tinc ganes de fer-lo, sobretot per obrir-me portes i perquè alguns festivals et demanen un disc per poder-hi actuar.

És la part que més gaudeixes, la de cantar davant la gent?
Del que més gaudeixo és d’escriure i d’expressar-me, i això inclou també expressar-me davant del públic. M’agrada veure la reacció de la gent en directe, conèixer les persones que escolten la meva música, conèixer altres músics… Però sobretot m’agrada fer música. Mai no m’he considerat cantant, ni m’ho considero ara. De fet, jo no volia ser cantant, volia escriure cançons. M’interessa molt més el que fan els cantautors com Bob Dylan: explicar històries.