Foto: Anna Utiel

Sota el pseudònim de Lyona Ivanova, Marta Puig ha dirigit videoclips de grups com Love of Lesbian o Amaral, però també ha publicat llibres propis i ha il·lustrat contes de David Fernàndez i Santi Balmes. Recentment, ha revolucionat les xarxes socials, la seva eina de treball, amb Sex¡oh!, un llibre sobre sexualitat femenina.

Vas publicar Sex¡oh! el 12 de setembre i ja va per la 4a edició. T’ho esperaves?
No, ha estat una sorpresa brutal. En una setmana, l’editorial ja s’estava plantejant fer la 2a edició. Amb coses així es confirma que hi ha una necessitat de parlar d’aquest tema.

I tu, com vas detectar que existia aquesta necessitat?
Pel meu aniversari, em van regalar un vibrador i vaig compartir una foto a les històries d’Instagram. De seguida vaig començar a rebre molts missatges, sobretot de dones, que em preguntaven si em masturbava, si es podien fer servir joguines tenint parella… Jo pensava que hi havia moltes coses que ja teníem superades i em vaig adonar que no, que encara hi ha molt desconeixement, moltes pors i molts tabús. De fet, fent el llibre, jo mateixa em vaig adonar que no en tenia ni idea. Fins fa un any no sabia com era el clítoris realment! També vaig ser conscient que a les dones ens han ensenyat a dependre d’un home i a fer-lo feliç. Ens han ensenyat molt poc, però el que ens han ensenyat ho han fet molt malament.

Per què creus que tot això s’ha posat de manifest ara?
Crec que ha coincidit amb aquesta nova onada feminista. La sexualitat és una part molt important del feminisme, perquè ha estat una arma de repressió molt forta cap a les dones al llarg de la història. Ara hem de treballar per alliberar-nos, i el plaer ens fa lliures.

Ara que es comença a parlar de sexualitat femenina, hi ha homes que se senten atacats. Com han reaccionat al teu llibre?
Al principi rebia molts missatges d’homes que se’l prenien com un atac i vaig fer una vinyeta explicant que ells no són els meus enemics, sinó que el problema és el sistema patriarcal. A més, n’hi ha que em diuen que ells també han estat reprimits sexualment, i no és comparable: a la meva classe els nois parlaven de masturbar-se tranquil·lament, estava ben acceptat, cosa que no passava entre les noies.

Actualment, la majoria dels joves entren en contacte amb el sexe a través de la pornografia, que en certa manera omple el buit que deixa l’educació sexual…
Més que joves, són nens, comencen als 9 anys! El que no aprenen amb l’educació sexual ho aprenen amb el porno, que en general és molt masclista i tracta les dones amb violència, i així es van multiplicant les manades. Per això l’educació sexual és tan important des de ben petits. I quan parlo d’educació sexual em refereixo també a explicar que el sexe no és només reproduir-se, sinó que és plaer, amor, respecte… Perquè si l’únic que t’ensenyen és com posar un preservatiu, els inputs que tindràs seran evitar quedar-te embarassada i evitar agafar una malaltia de transmissió sexual, en lloc de veure el sexe com una cosa bonica.

“El món del videoclip està súper mal pagat, jo els faig per pur amor a l’art”

Amb Sex¡oh! volies aportar llum en aquest sentit?
He intentat que, més enllà de les vinyetes, també aportés informació. Començo el llibre preguntant-me on és el meu plaer i faig un viatge per la història, tractant diferents temes relacionats amb el sexe, fins a recuperar aquest plaer. Algunes educadores sexuals m’han dit que el format vinyeta arriba molt bé als adolescents. Tot i això, la millor crítica que he rebut ha estat la de la meva mare, que em va dir que tant de bo hagués tingut aquest llibre de jove. La veritat és que hi falten molts temes, també perquè està fet des del meu punt de vista –el d’una dona cisgènere i heteronormativa– i no trobava honest parlar d’experiències que no he viscut.

A banda de la teva faceta d’il·lustradora, ja fa anys que et vas fer un lloc important en l’audiovisual com a directora de videoclips. Com va començar tot?
Va ser gràcies a les xarxes socials. Vaig començar a fer videoclips i els anava penjant a MySpace, fins que un dia el Santi Balmes de Love of Lesbian em va proposar fer-ne un amb ells. Vaig acceptar i va funcionar molt bé, el vídeo va tenir moltes visualitzacions i van guanyar molts fans. Llavors, per al següent disc, 1999, em vaig encarregar dels videoclips i de la imatge de tot l’àlbum. A partir d’aquí, em van començar a trucar altres grups, com Amaral, Sidonie… I fins ara. Aquest mes, per exemple, n’he fet tres. Els faig per pur amor a l’art, perquè el món del videoclip està súper mal pagat.

I d’aquí, com vas fer el salt a la il·lustració?
Va ser també per Love of Lesbian, perquè em van demanar que fes el merchandising de 1999 i vaig fer il·lustracions de les cançons. Una d’elles, Un día en el parque, tenia un vers que deia “Yo mataré monstruos por ti”, i vaig fer samarretes amb aquesta frase i uns monstres. Al cap d’un temps, un amic em va proposar fer un conte per a una aplicació que estava creant. Jo el podia il·lustrar, però no em veia capaç d’inventar-me un conte, així que vaig decidir proposar-li al Santi i, l’endemà, ja tenia al correu Jo mataré monstres per tu. Alhora, una editorial va contactar amb ell per publicar alguna cosa seva, i ell els va oferir aquest conte. Tant el Santi com jo pensàvem que era tan estrany que ni els nens l’entendrien, ni als adults els faria gràcia. Però va passar tot el contrari: la història té una doble lectura que interessa a tots els públics. Ara ja en portem 22 edicions i fins i tot hi ha gent amb els personatges tatuats!

Una cosa semblant va passar amb La revolta de Santa Jordina, el llibre que vas fer amb David Fernàndez.
Sí, va ser molt guai. El David i jo vam participar per separat al Dibuixacontes, un programa de Betevé. A mi em va tocar il·lustrar Santa Jordina, una versió de la llegenda de Sant Jordi amb el gènere canviat. Al cap d’un temps, ARA Llibres ens va proposar a tots dos fer un conte sobre això, però el David va fer una volta al text i va anar més enllà, introduint el tema de l’1-O. La veritat és que em vaig apuntar al projecte sobretot per treballar amb ell, perquè l’admiro moltíssim i el trobo molt intel·ligent. El dia de Sant Jordi va ser una passada, va venir molta gent, es van acabar els llibres… Va ser molt bonic veure el tipus de gent tan diferent que venia: tothom s’estima el David.

Observant la teva trajectòria, veiem que les xarxes socials sempre han estat presents en la teva vida. Quina importància han tingut per a tu?
Per a mi han estat clau, els ho dec tot. Tota la feina que he fet a la meva vida ha estat gràcies a les xarxes socials, perquè han democratitzat l’art. Abans, a la tele només sortien els videoclips de les discogràfiques que pagaven, però a YouTube pots trobar els de qualsevol grup desconegut. Amb la il·lustració i Instagram ha passat el mateix. El món de la il·lustració durant molt temps ha sigut molt masculí, però ara les xarxes s’han convertit en un aparador on tothom pot col·locar el que fa i cadascú pot decidir el que li arriba. Això ens ha ajudat a les il·lustradores.

Per últim, una pregunta que et deuen fer sovint: per què Lyona?
Vaig anar a fer una feina a Sicília i vaig conèixer un noi, però tots dos teníem parella. Ell em va dir que, quan estiguéssim solters, ens retrobaríem a mig camí de Roma, d’on era ell, i Barcelona: a Lió [en francès, Lyon]. Quan vaig tornar a casa, em vaig crear un compte a Fotolog i em vaig posar Lyona, amb l’esperança que algun dia em trobés per internet. No ens hem tornat a veure, però fa poc, el llibre de Jo mataré monstres per tu es va publicar en italià i jo havia d’anar a Roma. El vaig buscar a Facebook i li vaig enviar un missatge explicant-li tota la història. Quan va respondre, jo ja havia tornat, però em va dir que li havia fet molta il·lusió i que tenia un fill a qui li podria agradar el llibre. Li vaig enviar i em va dir que els havia encantat. Va ser una manera molt bonica de tancar el cercle.