Gerard Bidegain: “La cultura ha de ser de proximitat”

L’esparreguerí Gerard Bidegain és un apassionat del teatre. Ho demostra amb la seva implicació en entitats com La Passió i Tramateatre, però sobretot amb la seva tasca com a director artístic del Festival LOLA, creat l’any 2003 en honor a l’actriu Lola Lizaran. L’edició d’enguany ja és a tocar: començarà el pròxim 6 d’octubre.

Et defineixes com un “modernista fora d’època” i dius que ets “gaudinià”. Com es materialitza això en la teva vida?
Jo crec que el ritme de vida actual va molt accelerat cap a un sentit. Per exemple, ara ja fa una temporada que tinc moltes feines i em costa trobar temps per a mi mateix. Penso que aquest ritme abans era diferent. El Modernisme reivindicava el moment de seure i badar, i jo ho trobo a faltar. A més, em considero gaudinià perquè tota la vida he tingut una obsessió amb Antoni Gaudí, encara que no sabria dir ben bé per què.

Va ser aquesta enyorança pel passat el que et va fer decidir estudiar Història?
Potser sí, tot i que quan vaig sortir de l’institut tenia dubtes. Primer volia estudiar Periodisme, però també em vaig plantejar fer Interpretació i Dramatúrgia, o sigui que no ho havia tingut mai gaire clar. De fet, soc bastant coherent amb això, perquè no faig una sola cosa, sempre vaig fent d’aquí i d’allà.

Més endavant, te’n vas anar a l’Institut del Teatre. Per què?
En tenia moltes ganes. Durant els anys de batxillerat i universitat, no vaig parar de fer teatre a Esparreguera. Estava a Tramateatre, a la Passió… Pràcticament cada mes feia una obra, ja fos fent d’actor o de director. Mentre feia la carrera d’Història, vaig tenir temptacions de deixar-la, però al final em vaig matricular de tots els crèdits que em faltaven i la vaig acabar en 3 anys i mig. Va ser una bogeria, però va valdre la pena, perquè al febrer del quart curs em vaig llicenciar i ja ho tenia tot pensat per entrar a l’Institut del Teatre al setembre. M’ho vaig jugar tot a una sola carta, però va sortir bé i el 2012 vaig entrar a fer Direcció i dramatúrgia.

T’agrada més crear històries que no pas protagonitzar-les?
En el fons, quan crees una cosa ja te’n sents una mica protagonista, però tampoc és que hagi buscat mai el protagonisme. Busco, cada cop més, passar-m’ho bé, poder-hi guanyar alguna cosa i reivindicar una cultura digna. Ara, en general, acceptem segons quines feines, tractes i contractes que no hauríem d’acceptar. A tots els sectors passa, però potser en aquest més perquè socialment no hi ha consciència que això sigui una feina.

Seguint en aquesta línia, t’has implicat molt en l’escena cultural esparreguerina. Reivindiques també aquesta cultura de proximitat?
Sí, crec que la cultura ha de ser de proximitat. Soc conscient que cadascú té la seva àrea d’influència, que pot ser més gran o més petita, però passi el que passi jo sempre intentaré lluitar per la cultura des del lloc on visc. Aquí a Esparreguera tenim la sort de comptar amb una tradició molt llarga d’inquietud cultural. Hem de ser insistents i tossuts i treballar per fer arribar la cultura a la gent i, alhora, portar a casa el que hi ha a fora, com fa el Festival LOLA. Molts esparreguerins no saben què és el LOLA i no han vist mai La Passió. Això és greu i és aquí on hem de posar la banya, és aquesta la lluita que cal fer a nivell de poble.

Actualment ets el director artístic del festival, però des de quan en formes part?
Des que vaig començar amb la companyia Tramateatre, cap al 2006, però el festival s’havia creat el 2003, després de la mort de la Lola Lizaran. Jo no la vaig arribar a conèixer, però recordo veure-la pel carrer i a la tele, quan sortia a TV3. Va viure a Esparreguera des de ben petita i no va marxar mai, com tampoc no es va desvincular mai de La Passió ni de Tramateatre.

Per quines etapes ha passat el LOLA en aquests 17 anys?
La idea es va gestar al Teatret, però des del principi es va fer a tots els teatres d’Esparreguera. Després, durant l’època precrisi, es va ampliar a Olesa, El Bruc, Martorell, Molins, Sant Andreu i Abrera. Però, quan va arribar la crisi, la cosa va anar caient com un castell de cartes, fins que es va tornar a fer només a Esparreguera. En la pitjor època, vam haver de fer un LOLA bipartit, amb unes produccions a la primavera i altres a l’estiu i la tardor. El festival va quedar molt descentralitzat i, al final, vam decidir tornar a agrupar-ho tot a la tardor i al Teatret, a casa, on sempre s’havia fet. Vam apostar pel petit format i la nova dramatúrgia, i ara fem les produccions mitjanes al Patronat i les petites al Teatret. Hem resistit. Per això en l’edició d’enguany parlem de resistència.

Com s’aconsegueix que una proposta així funcioni?
Tramateatre compta amb un ajut com a entitat, que serveix per mantenir el Teatret, les produccions que es van fent durant l’any i el LOLA. Per tant, mirem de no agafar espectacles molt cars i programem el que sabem que podrem pagar. Preferim no programar que programar de forma precària. No fem taquilles inverses (és a dir, pagar en funció de si ens agrada l’espectacle), perquè no hi estem d’acord. A més, les companyies no han de patir per si el teatre s’omplirà o no, saben que cobraran igualment i, si s’omple i tenim excedent, és per a ells. En la mesura que podem, intentem que treballin en les millors condicions possibles. És difícil, perquè hem de fer equilibris, però és prioritari.

A banda, continues fent d’actor. A Martorell, per exemple, actues a les visites teatralitzades dels museus.
Sí, i m’ho passo la mar de bé, perquè és una combinació d’història, museística, patrimoni i teatre. Martorell té molts museus i vol potenciar-los molt. La gent queda parada quan veuen, per exemple, el Vicenç Ros, sobretot la part del convent dels caputxins, perquè és com entrar al túnel del temps. Molts cops els visitants diuen que no sabien que a Martorell hi havia això. A Esparreguera també passa.

Per tant, creus que això també té relació amb la tasca que fas com a tècnic de Patrimoni i Memòria Històrica a Abrera?
Sí, al final ho combines tot. En el cas d’Abrera, la gent tampoc és conscient del que té allà. Per això, una de les primeres coses que vaig fer quan vaig arribar va ser crear una mena de secció a la ràdio local que es diu ‘A Abrera sí que hi ha res’. S’acostuma a dir que a Abrera no hi ha res, però només amb el jaciment de Sant Hilari, allò ja es pot considerar l’Empúries del Baix Llobregat, perquè hi ha unes termes romanes. És importantíssim! També hi ha el Castell de Voltrera i més coses que cal que la gent conegui. I no només edificis, també tradicions, paraules, expressions… Tot això no es té en compte. A Abrera vam fer un projecte que consistia a parlar amb la gent gran per saber com era el municipi als anys 40, i això és urgent, perquè aquests testimonis se’ns en van, és llei de vida. Hem de recuperar el fil, perquè el problema és quan no es vol conèixer, quan et diuen que “no cal remenar”.

Per acabar, tens algun projecte nou entre mans?
Estic escrivint un llibre que sortirà el 13 de desembre. Serà una aproximació biogràfica de Ramon Torruella, l’autor del text de La Passió d’Esparreguera, que va morir fa 50 anys. He intentat fer un treball de memòria històrica, fent entrevistes a gent que el va conèixer i a familiars seus. L’objectiu és saber qui va escriure La Passió, perquè la gent se sap el text de memòria però ningú en coneix l’autor. És un personatge incòmode, socialment complicat, i per això no ha interessat mai, però se’n podria fer una pel·lícula o una obra de teatre. Aquí tenim una assignatura pendent.