Foto: Martina Matencio

L’any 2003, Collbató va ser l’escenari de la creació del grup Anímic. El 2012, un dels seus membres, Ferran Palau, va iniciar la seva carrera en solitari –sense desvincular-se del grup– i, el passat dia 18, va publicar el seu quart disc, Kevin. Poc abans de l’estrena, l’artista va rebre Línia Nord a casa seva per parlar de l’àlbum i repassar la seva trajectòria.

Quin Ferran Palau trobem a Kevin, el de Blanc (2018) o el de l’etapa anterior, amb L’aigua del rierol (2012) i Santa Ferida (2015)?
Més aviat el de Blanc. Quan encara estàvem fent la gira de Blanc, ja vam començar a preparar aquest disc. Per tant, són dos discos molt units, tenen molt a veure. De totes maneres, jo penso en cançons, i tant les de Kevin com les de Blanc formen part d’una mateixa etapa vital meva, la dels últims dos o tres anys.

Podríem dir-ne l’etapa del pop metafísic, el terme que feu servir El Petit de Cal Eril i tu?
Sí, es podria dir així. Jo crec que a l’últim disc he arribat a trobar millor algunes idees que buscava a l’anterior. És a dir, hi ha idees apuntades a Blanc que potser es resolen una mica millor a Kevin, i el mateix passarà amb el següent disc que faci.

Això vol dir que ja estàs pensant en el següent disc?
Sí, per descomptat! Jo funciono així, i crec que molts altres músics també. Acostumem a anar un any i mig o dos anys avançats a la gent que després ens escolta. També és veritat que ara el consum de música ha canviat molt i fa la sensació que el temps passa més ràpid. Ara, en un any, passen moltes més coses que fa 10 o 15 anys. Per això he trobat aquesta fórmula de fer discos curts, d’una mitja hora, i això em permet fer un disc súper compacte i mantenir molt la qualitat, i alhora em permet treure música sovint.

Però tornem a Kevin i a les seves lletres. Hi ha més presència de l’amor respecte de treballs anteriors?
He continuat treballant aquest punt volàtil que tenen les meves lletres. Sempre hi ha el tu, el jo i un espai indefinit. No parlo de coses certes ni poso paraules molt concretes. Això m’interessa molt i he trobat una escletxa escrivint així. No hi ha gaire gent que ho faci. Crec que les meves lletres s’emmarquen en el misteri, i l’amor és misteri. La Louise —la seva parella i cantant d’Anímic— ho ha anomenat easy loving, música d’estimar fàcil.

Aparentment, el títol del disc no dona cap pista en aquest sentit.
Kevin era un nom que tenia al cap, l’utilitzava a casa, amb els amics… a tothom li deia Kevin. Quan vaig començar a pensar com titular el disc, tot em semblava pretensiós, en canvi Kevin és antipoètic, i per això m’encanta. En general, la meva manera de fer les coses és no saber per què les faig, i després la màgia es fa sola. Quan controlo la situació fent una cançó, per exemple, després no m’agrada, és massa cerebral. Prefereixo escriure des de l’inconscient. Moltes frases se m’ocorren quan faig migdiades, me les gravo amb el micro i continuo dormint, quasi no arribo ni a despertar-me. I d’allà sempre surten les frases més bones, perquè és una part poc racional la que parla.

A part del teu projecte en solitari, també continues a Anímic. Com encaixen tots dos projectes?
Són les dues cares de la mateixa moneda. En el meu projecte en solitari hi ha el Ferran més Ferran, però també tinc necessitats que se’n van molt del que faig en solitari. Hi ha coses que fem amb Anímic i amb la Louise que jo sol no faig, com música per desfogar-se o més electrònica… Per tant, si no tingués això, trobaria a faltar aquesta part creativa.

El grup està en funcionament ara?
Ara estem parats perquè els membres estem molt escampats. Mentrestant, la Louise i jo estem fent cançons amb un grup nou. També tinc un projecte amb El Petit de Ca l’Eril per fer una banda, a veure què passa. Però sobretot ara estaré als escenaris tocant Kevin.

“La independència de Catalunya no em defineix com a persona, però votaria ‘sí’”

Com encares aquesta gira?
No pararé. Precisament avui he dimitit de la feina per això. M’ha costat decidir-me perquè tenia una súper feina: feia de guia turístic a les Coves de Montserrat. Però ara ja se’m feia impossible combinar les dues coses.

Fins ara, no et podies guanyar la vida només amb la música?
Podia a èpoques, però és clar, no és un sou fix. Has de ser molt bon gestor i tenir una continuïtat perquè no et faltin els ingressos, i això no depèn només de tu. Per això tenia una feina a mitja jornada, perquè em donava certa estabilitat econòmica. Ara m’he tirat a la piscina.

Sempre havies volgut ser músic?
De petit m’agradava molt la música i em vaig apuntar a l’Escola de Música d’Esparreguera. Em van fer triar un instrument i vaig començar a fer classes de guitarra i de solfeig, però ho feia molt malament, no entenia el solfeig. Fins i tot recordo amagar-me al pati de l’escola, enterrat en fulles, per perdre 10 o 15 minuts de classe. Ho odiava. Vaig repetir un any, un altre… i al final em van dir que no servia, em van expulsar. Allò per a mi va ser un fracàs rotund.

Això et va fer apartar-te de la música?
Sí, me’ls vaig creure, realment vaig pensar que no podia fer música, que no se’m donava bé, tot i que m’encantava. Però cap als 13 anys, remenant per casa vaig trobar una guitarra elèctrica i li vaig demanar al meu cosí, el Jordi Matas –que en aquell moment ja era un guitarrista espectacular i feia classes a nens–, que m’ensenyés a tocar. Però li vaig dir: “A mi no m’ensenyis notes, diga’m on he de posar els dits per fer cançons com els grups que m’agraden”. I així vaig començar a muntar grups de punk: Tippex, Tobby te odia… i després ja va venir Anímic, quan tenia uns 20 anys.

Va ser en aquests anys quan vas decidir estudiar Arts Plàstiques?
Sí. Sempre m’havien agradat els còmics, el cine de terror… era un friki d’aquestes coses. Vaig acabar l’ESO a dures penes, amb la promesa que quan acabés ja no caldria que estudiés més. A casa em van dir que podria fer el que volgués, i com que m’agradava dibuixar, vam escollir una escola d’arts plàstiques. Em vaig treure un títol d’il·lustrador de vinyetes, crec. Després vaig fer l’intent d’exposar, però era complicat i, a més, de seguida vaig començar a funcionar amb la música i em vaig centrar en això.

Fem un salt a l’actualitat. Ahir [14 d’octubre] va sortir la sentència del judici del Procés i a les xarxes vas manifestar el teu suport als presos. Tot i que la teva música no parli de política, la situació que viu Catalunya afecta la teva activitat com a músic?
Sí. Ahir tenia organitzat tot el dia a Barcelona per fer promoció del disc, però a la segona entrevista vaig decidir suspendre-ho tot i marxar cap a casa. I això perquè tinc un fill que havia de tornar a casa, però si no per descomptat que me n’anava on calgués, perquè és una barbaritat el que està passant. A la meva música no hi ha política, però soc una persona compromesa. També diré que soc molt crític amb els polítics i que no sé si soc independentista; és a dir, votaria que sí en un referèndum, però la independència de Catalunya no em defineix com a persona. Sigui com sigui, estic dintre, però a la meva manera.

De manera indirecta, tot plegat acaba tenint un impacte en les teves cançons?
Quan passen coses així, que em fan tremolar per dins, acabo fent música perquè és la meva manera d’expressar-me. Em va passar l’1-O: vaig tenir la necessitat de fer una cançó i em va sortir Amén, que està al disc. Això sí, qui l’escolti veurà que no hi té res a veure, però va sortir aquell dia arran del que va passar.