Collbató per a la Solidaritat es va crear el 2001 per ajudar infants i joves bielorussos afectats per les conseqüències de l’accident de Txernòbil. Cada estiu acullen nens i nenes durant 40 dies i, durant l’any, en fan un seguiment. Per finançar-se, fan activitats com el Cap de Setmana Solidari, celebrat fa poc.
Com valoreu la 8a edició del Cap de Setmana Solidari, celebrada l’1 i el 2 de desembre?
(J) Va anar molt bé. Es van complir les nostres expectatives pel que fa a la participació en les activitats, va ser un èxit. Respecte del recapte d’aliments i de joguines, va quedar en un segon terme perquè coincidia que aquell cap de setmana també es feia el Gran Recapte. De fet, el Gran Recapte va sorgir quan a Collbató encara no hi havia supermercat, així que nosaltres fèiem el nostre propi recapte.
Parlem de l’origen de l’ONG. Com va ser?
(J) Jo no hi sóc des del principi, però sé que va començar gràcies a unes famílies de Collbató que coneixien gent de Vallbona d’Anoia, municipi on ja s’acollien nens bielorussos. A les famílies collbatonines els va agradar la idea i van acabar creant l’ONG. A casa meva, qui va decidir acollir va ser la meva mare, el 2004. Jo l’ajudava però no hi estava gaire implicat, fins que vaig viatjar a la zona més afectada de Bielorússia, Gómel, i vaig veure el que hi havia. Quan vaig tornar del viatge, em van dir que l’entitat es desfeia. Aleshores va començar la meva etapa com a president. Vaig decidir, això sí, que no n’hi havia prou amb acollir: calia anar més enllà i que l’objectiu final fos que els acollits poguessin deixar de viure en aquella zona.
Quins riscos corren els habitants de la zona?
(E) Viuen en un entorn totalment contaminat: l’aire ho està, la terra també… Molts viuen del conreu i del que cullen als boscos, que també estan contaminats. A més, només surten d’allà 21 dies l’any. L’escola porta els nens a un sanatori, on els fan una petita desintoxicació, però després tornen al mateix lloc. Les radiacions que reben provoquen malalties com càncer, problemes de creixement, de tiroides…
(J) De fet, nosaltres ens centrem a la comarca de Korma, a Gómel, on hi ha pobles que s’haurien d’haver desallotjat en el seu moment, però no es va fer per manca de diners. Són pobles on no hi hauria de viure ningú.
En què els beneficia venir a Collbató durant 40 dies?
(J) Nosaltres els mesurem el nivell de radiació a l’aeroport del seu país, abans de venir cap aquí, i ho tornem a fer després de l’estada a Collbató, quan ja marxen. Els resultats ens diuen que reduïm en un 40% el nivell de radiació del seu cos. Això sí, quan tornen a casa seva, recuperen el nivell que tenien. Per això l’objectiu final és que deixin de viure allà. Tot i això, sabem que els nens i joves que venen a Collbató a l’estiu després passen molt millor l’hivern a Bielorússia.
Com en feu el seguiment?
(E) És complicat. Els joves ens ajuden a fer el seguiment dels nens. També col·laborem amb una entitat d’allà que ens ajuda a portar la documentació dels nens i ens ajuda puntualment en el seguiment. Però sobretot ho fem a través de monitors o voluntaris d’allà, o a través dels joves.
(J) De vegades és més fàcil amb els joves, perquè coneixen les famílies dels altres nens i, quan tenen algun problema, ells ja l’han viscut prèviament a casa seva.
I com us enteneu?
(J) Amb els nens, en castellà. A banda de millorar la seva salut, a Collbató també fan activitats culturals i educatives. Fan classes de castellà, repàs escolar, els més petits van a un casal, a la piscina…
(E) De totes maneres, quan són a casa senten parlar català, i els nens ho absorbeixen tot.
Què us aporta a vosaltres acollir aquests nens?
(E) És una passada. El meu marit i jo acollim des que ens vam jubilar, i ara ens sabria molt greu deixar-ho de fer. És un sentiment recíproc: ells estan contents perquè és una oportunitat important, però per a nosaltres és una satisfacció molt gran. Voldries que ells rebessin tant o més del que reps tu.
(J) A més, quan viatges al país d’origen dels acollits, veus la diferència entre els nens que surten i els que no. Jo acullo un noi, que ara ja té 20 anys, des que era petit. Ha aconseguit sortir de la zona amb més radiació i li estic pagant els estudis universitaris. Al seu entorn, és habitual que els joves hagin estat a la presó o tinguin problemes amb la beguda.
