Havia estalviat durant anys, euro a euro. I el dia ha arribat: menú degustació al restaurant de moda. És el lloc i el moment. Trenta-cinc taques al plat, barreges extravagants. Dolç i salat. Gambes i blat de moro fregit. Orada a la xocolata. Pollastre amb aroma de terra volcànica. Escalivada d’algues amb romesco de maduixa. Sec a taula pensant en un viatge cosmogastronòmic a les més llunyanes galàxies del plaer. La pista d’enlairament està formada per uns tovallons de color blanc lleixiu, copes de tota mida i quatre jocs de coberts. Un cambrer repelós s’apropa i em diu que el dinar començarà amb uns aperitius, i no para d’enumerar plats. Em perdo, no el sento, i no puc deixar de veure’l, malgrat l’esmoquin, com un cambrer de terrassa: “¡Tenemossss chocos, patatas bravas, moooorro, careta, caracoles, callllos!”. Només es diferencien en el tempo. Els aperitius arriben en culleres. Escuma de consomé amb ou de guatlla poche. Miro la resta de taules; observo que tothom tanca els ulls quan es porta la cullera a la boca. Mig acluquen la mirada i gronxen el menjar d’un costat a l’altre de la boca, paladejant els seus meravellosos matisos. Els imito, i sento l’agradable sensació. Crec que han estat uns dos segons interessants… Patates fregides. Bec un glop de vi negre i arriba una altra delícia. Foie mi-cuit sobre llit de pètals de flor de carbassó. Xoriço. Un altre glop de vi i següent experiència. Llagostí de Palamós amb arrebossat de farina d’arròs i salsa de garota. Ou ferrat. No sé què passa. Tot està canviant. El mantell de cotó egipci s’està convertint en un tros de paper on posa “bon profit” en quatre idiomes. La munió de coberts es torna en un got ple d’escuradents. La copa de vi plena de Flor de Pingus ara és una gerra de cervesa. I el meravellós plat de llonganissa de cangur amb salsa de medusa és un plat de peus de porc. Intento sortir d’aquesta al·lucinació per gaudir les menges preparades pels alquimistes del nostre segle. I arriba el desè plat, però no puc pensar en res més que en unes mandonguilles amb sèpia i una barra de pa per sucar-hi. Llavors deixo de lluitar i torno a la meva fantasia de terrassa de bar, i pujo a la meva nau espacial amb forma de cadira de plàstic Coca-Cola i entro a l’hiperespai en direcció als plats més calòrics i saborosos. Calamars de Can Gallego, braves a La Jartá, cervela feta al Frankfurt’s, i un infinit eslàlom de menjars sense floritures.
