La sentència que absol el major dels Mossos d’Esquadra de Catalunya, Josep Lluís Trapero, juntament amb la cúpula dels Mossos d’Esquadra de l’1-O, Teresa Laplana, Pere Soler i César Puig, de les acusacions pels fets de setembre i d’octubre de 2017 és tan ferma, tan sòlida, que ni tan sols la fiscalia la podrà recórrer. El més potent de la sentència és que es basa en el model policial. Els Mossos van complir estrictament la legalitat aquell dia, i per això no van exercir violència contra la població pacíficament concentrada. Van aplicar els criteris estrictes de proporcionalitat, oportunitat i congruència per evitar un mal major. Seguint la norma. Que el poder judicial dicti sentències justes amb arguments escrupolosament tècnics hauria de ser norma. Però que dins la causa general contra l’independentisme la Sala de lo Penal de l’Audiència Nacional hagi dictat una sentència justa esdevé la notícia. Bona notícia, i notícia bomba, perquè deixa al descobert la trama criminal d’aquesta causa general, obre el camí a assenyalar que l’actuació violenta dels altres cossos policials sí que va ser delictiva i posa en evidència que la presó del conseller Forn no té cap altra base que la venjança política. De retop, però, posa els mateixos Mossos davant del mirall, en un moment en què aquest cos, especialment pel que fa a les unitats d’ordre públic (antiavalots), ha abandonat precisament el model policial de proporcionalitat, oportunitat i congruència que absol els dirigents de 2017.

En la causa general contra l’Independentisme, l’acusació plantejava un xoc entre el cos de Mossos passivament favorables al referèndum i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional bel·ligerant fins i tot físicament contra els votants. I el xoc va existir, sí, però entre dos models policials contraposats: l’exercici del poder policial dins l’estricta legalitat dels primers i l