Els atemptats d’Oslo d’aquest estiu, terribles, obra d’algú pertorbat, posen de manifest tal i com ha fet evident l’autor dels atemptats, que les idees ultranacionalistes, islamòfobes i d’extrema dreta, en un moment de crisi econòmica, estan creixent.
Són idees antihumanistes contràries a l’Europa que ha fet possible aportacions fonamentals per a la humanitat, des de la història (Renaixement, Il·lustració, etc.), fins a l’impuls a la Declaració Universal dels Drets Humans, la creació de moltes oenagés i organismes internacionals per fer avançar la justícia arreu, entre d’altres.
Els atemptats ens van extremir a tots, la duresa, la crueltat, el no sentit de la violència. Tots érem noruecs aquell dia.
Però cal que parlem clar. A tot Europa, també a Catalunya i a Badalona, alguns utilitzen, obertament o de manera ambígua, la por als diferents i la immigració creant alarma, inseguretat i acusant, de manera més o menys subtil, a (individus i) col·lectius culturals dels delictes, de l’atur. És fa directament, o de manera calculadament ambígua, confusa. Però es fa. Que no aprofitin la societat líquida per navegar entre dues aigües, des d’una hipocresia flagrant.
Davant d’això, a Badalona, a Catalunya, a Espanya, hem de dir “no”. Replantejar una altra estratègia que porti el creixement, sobre la base que paguin les rendes més altes més impostos com diu Obama, a banda de fer alguns ajustos, i d’estimular l’economia productiva davant d’aquesta economia capitalista de casino. I que les transaccions de borsa paguin impostos a nivell europeu per fer una estratègia d’inversió pública en salut i educació.
Ens volen imposar una estratègia econòmica per desmantellar l’Estat de Benestar i retrocedir en drets socials. No ens diuen això però, és clar, ens diuen que la culpa la tenen els immigrants, que n’hi ha masses, que gastem massa en serveis públics, quan gastem el 7,5% en sanitat respecte del PIB, i els països europeus en gasten 2 punts més i els americans 5 més, amb 50 milions de persones sense assegurança mèdica. Retallen els recursos públics, perquè no hi creuen, i per fer competir persones aturades i persones en situació de pobresa autòctones, i d’altres aturades i en situació de pobresa d’altres cultures i nacions. Diem-ho clar. No n’hi havia massa quan calia força de treball a preu baix. Ara el preu baix ja s’està establint, i per tant ja no calen.
Dit això, cal dir que l’esquerra ha de reformular el seu discurs. Els socialistes francesos ja estan en ple debat: cal fermesa en reclamar drets i deures a tothom, i dosis d’humanisme. Diagnosticant bé la natura de la crisi i fent els passos per resoldre-la, no per agreujar-la. Ara bé, estem en una cruïlla decisiva: o l’Europa del populisme, del retorn a la idea de tribu, o l’Europa que creï riquesa i torni a ser un referent esperançat per a tota la humanitat. No val la pena lluitar per la segona?
Josep Xurigué
Politòleg