Martí Casamajó

Davant la meva tristesa existencial sense problemes greus i objectius, la meva psicòloga em va deixar ben clar que tots tenim dret a estar malament, a passar una mala temporada i, fins i tot, a queixar-nos-en sense sentir vergonya perquè n’hi hagi d’altres que sí que tenen problemes de debò. Seguidament, cal posar-se a treballar per identificar les causes del malestar per tal d’intentar sufocar-lo.

Superada la sotragada personal, ja fa temps que arrossego símptomes similars pel que fa a la meva ciutat i el meu país. Hi podria afegir Europa i el món sencer, però com més a prop, més contribueix al meu neguit. Suposo que és un efecte de protecció que tenim de forma natural. Si no, el caràcter inabastable de l’univers seria una llosa que no ens deixaria aixecar el cap al matí.

A Badalona, la biblioteca Can Casacuberta fa més de mil dies que està tancada a causa d’una avaria en el sistema de climatització i del mal estat de la protecció contra incendis i de les teulades. La situació no és gaire pitjor pel que fa a les instal·lacions esportives municipals, que cauen a trossos, literalment.

Des del 2004 que està clara la solució per al problema dels abocaments del clavegueram al mar sempre que plou a Badalona: dipòsits pluvials. Solució, per cert, ja implementada a Barcelona des de fa molts anys i que disminueix el risc d’inundacions a la ciutat. Només se n’ha fet un dels 9 previstos. En 18 anys.

L’inici de les obres de l’ampliació de la Línia 1 del metro des de Santa Coloma cap a Badalona acumula 10 anys de retard. La previsió actual és començar el 2025, i la reivindicada arribada a Can Ruti ni tan sols està prevista. De Santa Coloma a Can Ruti en autobús es triga 50 minuts.

A mi em sembla que l’àrea del Besòs no importa a ningú dins de les esferes de poder barcelonines

Onze anys després del tancament definitiu de la central tèrmica de les Tres Xemeneies, sembla que comença a perfilar-se el projecte de transformació de la zona. Probablement, l’oportunitat més gran de transformació urbanística i social de l’àrea metropolitana. Tot just el gener passat s’hi van començar a implicar la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. S’espera que l’Àrea Metropolitana i la Diputació també ho facin aviat. Doncs anem esperant. Però, mentrestant, vinga parlar de la cocteleria barcelonina que ha guanyat un premi però que té la carta en anglès, que si l’impost de patrimoni és per collar els rics (que no l’han pagat mai), que si avancem o no cap a la independència i com serà el nou embat… I vinga retòrica.

Francament, a mi em sembla que l’àrea del Besòs no importa a ningú dins de les esferes de poder barcelonines, i que si hi fan quatre pisos, un parc i un “hub de nosequè” ja poden estar contents. La visió estratègica global per a l’àrea metropolitana és nul·la. Barcelona més aviat s’avergonyeix del seu entorn metropolità.

Segurament, podria fer una llista de coses positives i, fins i tot, fer propostes constructives en lloc de criticar.

El tòpic diu que és a la dutxa quan ens venen les bones idees. A mi no em passa. Ni a la dutxa ni enlloc. Però de vegades, quan condueixo o surto a córrer, tinc com una epifania que m’il·lumina. L’última va ser la de fer-me militant de tots els partits polítics, ja que per una modesta quantitat de diners –o de franc en alguns casos– pots votar en els seus processos de decisió interns. La capacitat d’influència per decidir la configuració del Govern dels 6.465 militants de Junts ha estat infinitament més gran que la dels vulgars votants a les eleccions al Parlament. Quan el 2015 l’assemblea de la CUP va empatar a 1.515 vots, si n’hagués estat militant hauria decidit si investia o no Artur Mas!

Potser era això la democràcia participativa, en lloc de votar els pressupostos participatius que es van fer a Badalona fa uns anys o ser membre més o menys actiu de diverses associacions i consells escolars.

Ara em trobo que no sé a quin professional acudir pel meu neguit, i he hagut de fer autodiagnòstic: he fet el trànsit des del català emprenyat cap al català fastiguejat, moix i pansit.

Davant la meva situació desesperada, he tingut una reacció instintiva: fer tot el possible perquè els meus fills tinguin les màximes facilitats per desenvolupar la seva vida a qualsevol lloc del món. Que puguin triar.

Potser m’ha quedat una mica dramàtic tot plegat. No em feu cas, només deu ser que he tingut un mal dia.

Martí Casamajó, enginyer de telecomunicacions i membre de Restarting Badalona