La temporada ha començat d’una manera molt esperançadora per als interessos culers. Tres partits de Lliga, tres victòries, 9 punts i cap gol en contra. El conjunt de Luis Enrique va prenent forma, després d’una pretemporada amb pocs partits però amb molta feina. I mentre exposa el seu renovat estil i va creixent com a equip, desperta bones vibracions a les portes de debutar a la Champions.
A aquest brillant inici se li ha d’afegir inevitablement el mal moment del Madrid, que ha arrencat de la pitjor manera (dues derrotes, 6 punts i amb incendiaris debats interns sobre els jugadors i la gestió presidencial). Tot plegat, molt engrescador (malgrat que l’inici del Tata Martino l’any passat també ho va ser) i que dóna a Luis Enrique un marge de confiança important entre l’afició. L’asturià, que com a jugador blaugrana va gaudir del favor del públic, veu com la seva popularitat no ha decaigut (encara que podria esforçar-se per a parlar en català a les seves compareixences, ja que com és sabut fa molts anys que és casa nostra) i es mostra valent a l’hora de prendre les decisions.
Tots aquests elements però, no tindrien el pes que tenen si el conjunt barcelonista no hagués donat mostres d’estar treballat. Un dels aspectes que ens han cridat molt l’atenció en aquestes primeres pinzellades del nou Barça, és el joc més directe. Menys possessió i més ocasions de gol. Bravo es troba fins ara imbatut en part gràcies a la solidaritat defensiva de tots els seus companys. La defensa, amb un Mathieu sorprenentment sòlid i eficaç, desprèn una seguretat que li trobàvem a faltar en els últims temps. Al mig del camp, la suplència de Xavi (fins fa poc impensable) està revertint en un joc més físic fonamentat en l’aportació de Rakitic.
Al seu costat, un Busquets cada vegada més semblant al ‘gran Busi’ dels millors anys de la història barcelonista i un Iniesta que ha de ser l’encarregat de posar màgia en la direcció del joc. El manxec, com ‘Busi’, persegueix retrobar-se amb la seva millor versió, i quina millor manera de fer-ho que dins d’un esquema nou. A la davantera, sense la participació del gran fitxatge Luis Suárez fins a finals d’octubre, la gran sensació està sent el jove Munir. És d’aquells jugadors als qui se’ls intueix un què especial, i tinc la impressió que pot arribar a ser un crac mundial impregnant-se de qui té al costat. Tenint en compte que Pedro continua en hores baixes, l’atacant marroquí es postula com a ‘quart home’ en l’avantguarda blaugrana, i a priori Neymar és qui podria veure’s més amenaçat per la seva fulgurant irrupció. Messi també sembla haver recuperat molta part del seu estratosfèric futbol, i per ara està explotant més la faceta d’assistent que la de golejador. En definitiva, si està bé físicament, l’argentí serà un cop més la pedra angular de l’equip.
Deixem doncs que l’optimisme, tan absent l’any passat sobretot en un final de curs decebedor, acompanyi els homes de ‘Lucho’ almenys en aquesta fase de construcció. Els jugadors necessitaran aquest optimisme per enfortir-se de manera futbolística i anímica, en una temporada que es presenta apassionant però segur que també complicada.
