Avui, mentre escric aquest article, el país, i l’estat, bullen de mobilitzacions. I ja fa dies. D’una banda, les Marees Pensionistes han començat a arribar a la capital del regne d’Espanya, després de dies de caminar, des del nord i des del sud, en defensa del dret a cobrar una pensió digna. Badalona en forma part. De l’altra, les Marxes per la Llibertat han començat a caminar direcció Barcelona des de molts punts del Principat, per mostrar l’absolut rebuig a la sentència contra els líders socials i polítics independentistes i per reclamar el dret d’autodeterminació del poble català. Badalona hi és. Fa dies que arreu dels Països Catalans i també a molts pobles de l’estat, fins i tot a Madrid, centenars d’accions de protesta s’expressen al carrer. Concentracions massives. Rebuig a la sentència també internacional. Hi ha una gran indignació, i el convenciment que si no podem aturar aquesta deriva, la involució de l’estat de dret a l’estat espanyol entra en un punt de no retorn.

Coincidir al calendari la Marea Pensionista que arriba a Madrid i l’inici de les Marxes per la Llibertat al Principat de Catalunya el 16 d’octubre, dia en què també es compleixen 2 anys de l’empresonament dels Jordis per organitzar una manifestació pacífica, com a líders socials de les entitats cíviques associatives amb major nombre de socis al país (Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana), reforça una expressió que identifica molt bé Badalona: les lluites compartides. Perquè tot això va de drets i de la seva defensa, i als veïns i veïnes que vivim a Badalona, la ciutat que acull les famílies més pobres de tot l’estat (segons dades oficials de distribució de les rendes), això ens afecta molt directament. Totes sabem que no hi ha millores per a les classes populars i per a qualsevol sector que pateix discriminacions sense un procés de lluita. Que les coses no canvien, soles, cap a bé. Que no és veritat que no existeixi democràcia fora de la llei perquè és precisament fent canviar lleis injustes que es consolida la democràcia. En tenim centenars d’exemples. I ara, en ple segle XXI i després d’una conquesta paulatina de drets socials i polítics feta a base de lluita, lluita i lluita, l’estat espanyol no només ha posat el fre de mà i ha aminorat la marxa, sinó que aprofitant la crisi econòmica ha fet un gir que afecta el present i el futur de les nostres vides, fent-les molt més difícils, desiguals i injustes.

Si no podem aturar aquesta deriva, la involució de l’estat de dret a l’estat espanyol entra en un punt de no retorn

Per exemple, la reforma laboral, la llei d’arrendaments urbans, la llei del sol, la llei mordassa, la llei d’estabilitat pressupostària, la llei de partits (promoguda pels partits majoritaris amb l’objectiu de fer callar veus discrepants) o la modificació de la llei antiterrorista (que serveix d’excusa per empresonar durant més de 9 anys els joves d’Alsasua) són lleis o decisions d’estat. Decisions d’estat com la modificació de l’article 135 de la constitució, en el qual se cedeix sobirania als mercats. Amb l’excusa de l’estabilitat pressupostària es van iniciar les retallades, es van incrementar les desigualtats més d’un 10% i es van afavorir els bancs, que expulsaven la gent de les seves cases.

I ara, davant la fermesa del poble català que persisteix en el seu dret a autodeterminar-se, la negativa a possibilitar un referèndum i la venjança amb unes condemnes majúscules estableix un precedent que marcarà totes les lluites i repressions del futur: considerar que una protesta sense violència és sedició, considerar la no-violència, la resistència pacífica, la desobediència o les manifestacions de qualsevol mena un acte de sedició que mereix penes de presó altíssimes. Això afecta tothom, sigui o no sigui independentista. És un instrument del poder per esclafar l’empoderament de les persones, per frenar les reivindicacions, per ignorar els drets del poble.

Badalona ha de recuperar aquell sentir-se un sol poble, on les lluites pels drets socials van de bracet amb la lluita pel dret d’autodeterminació, on les reivindicacions dels valors republicans, feministes, ecologistes i per l’equitat i contra l’opressió de la classe treballadora i contra les discriminacions van de bracet sense complexos amb les reivindicacions nacionals del catalanisme progressista.

Fa unes setmanes Badalona va commemorar a la Plaça de la Vila el segon aniversari de l’1 i el 3 d’octubre, recordant les majors mobilitzacions que ha viscut mai aquesta ciutat de forma conjunta, barri a barri. Durant la meva intervenció, en qualitat d’alcaldessa d’aquell moment (2017), vaig apel·lar a no perdre la memòria d’aquelles mobilitzacions. Perquè ens van fer descobrir, per una banda, la capacitat organitzativa de la gent i la força i eficàcia de la no-violència com a estratègia. Per altra, la capacitat repressora de l’estat no només amb la força policial sinó amb l’aparell judicial i mediàtic criminalitzador i censurador de drets. Finalment, el paper que va jugar Badalona com a ciutat metropolitana plural i diversa compromesa amb la democràcia. Un paper que ha de seguir jugant.