En John Stuart Mill va assenyalar la tirania que les majories podien exercir sobre les minories, també en estats nominalment democràtics.
Catalunya, com a nació amb la seva història, territori, cultura i llengua, és una minoria nacional dins de l’estat espanyol. I tot i que una majoria dels catalans vol tenir un estat propi, Espanya no ho permet, perquè no accepta democràticament la voluntat d’un poble (a Escòcia i al Quebec es pogueren celebrar referèndums d’autodeterminació perquè els estats als quals pertanyen són democràcies avançades).
Com ho fan per no deixar que els catalans decideixin el seu futur? Doncs amb violència. I quines violències i com les apliquen? Bàsicament amb la violència de la policia i del poder judicial, a més del control econòmic amb un espoli ben planificat i efectiu. Tot, amb la col·laboració necessària de la gran majoria dels mitjans de comunicació, controlats per les grans empreses. I d’on veaquesta cúpula judicial? Doncs la majoria són descendents dels jutges, militars, policies i grans funcionaris del règim franquista. Més del 70% dels seus cognoms coincideixen.
L’any 1978, data d’aprovació de l’actual Constitució que va servir per fer la transició de la dictadura de Franco a la democràcia, dels vint magistrats franquistes del Tribunal especial d’Ordre Públic, encarregat d’impedir qualsevol dissidència durant la dictadura, cinc varen passar a treballar al Tribunal Suprem i els altres quinze, a l’Audiència Nacional, també un tribunal especial que no té cap tribunal semblant en cap democràcia occidental.
Varen continuar els mateixos jutges, passant en un dia de franquistes a demòcrates. Per això són bàsicament d’extrema dreta i les seves duríssimes sentències, contra els que anomenen dissidents o independentistes, porten sempre aquest biaix ideològic.
La situació en què ens trobem els catalans és que Espanya és l’únic país europeu que no va derrotar el règim feixista (franquista i feixista són sinònims), on, a més, en passar a la democràcia, van aprovar una amnistia general per deixar els franquistes sense cap responsabilitat.
Però Catalunya té la seva manera de ser i de fer i vol poder desenvolupar el seu propi camí.
