Ja tenim un nou Govern a la Generalitat. Intentar explicar què ha significat per a la majoria de la població catalana aquests anys de confrontació i divisió dels dos partits que formaven l’executiu no només és una tasca ingent, sinó també complicada de resumir.
Hi ha molts llibres i documents publicats i no cal estendre’s en això.
Era evident que el vaixell feia temps que s’enfonsava i no hi havia més remei que llançar tot el que li impedia avançar. Només així s’evitaria la catàstrofe, ja que continuar tirant-se els plats pel cap i no governar per solucionar els problemes de la ciutadania només interessa els que s’han instal·lat en una realitat màgica.
Alguns diuen que ha sigut més d’un any perdut, com, de fet, ho són tots els anys que fa que estem en aquesta situació de paràlisi institucional i de desgovern.
Mentrestant, i segons l’informe Foessa de Càritas, l’exclusió social a Catalunya es dispara i ja afecta més del 29% de la població. També s’ha incrementat la taxa de pobresa severa, que ja la pateixen més de 700.000 persones. I la implementació de la Renda Garantida de Ciutadania, competència exclusiva de la Generalitat, només dona cobertura al 24,8% de la població que l’ha sol·licitat.
També sabem que durant el segon trimestre del 2022 es van desnonar 2.414 persones, més de 24 diàriament, i que el nombre d’alumnes que estudien en mòduls provisionals no ha deixat de créixer durant aquests últims anys. Actualment, hi ha més de 23.000 estudiants d’ensenyament primari i secundari estudiant en mòduls, molts d’ells amb una antiguitat de més de deu anys.
Les retallades pressupostàries a la sanitat pública i la seva agressiva privatització l’han deixat en una situació de vulnerabilitat i d’abandonament sense precedents.
Per no parlar de la gent gran morta en residències per manca d’atenció sanitària i, fins i tot, per gana.
Així que, si volen revertir aquesta situació, com deia, tenen feina.
És urgent i necessari construir un sistema que posi per davant el que és de tots i no el d’uns pocs
Ara bé, no tot han de ser males notícies. També n’hi ha de bones, per a alguns.
Catalunya, per darrere de la Comunitat de Madrid, encapçala el rànquing amb més fortunes. A Catalunya, les 80 fortunes més grans sumen més de 51.000 milions d’euros. És a dir, a Catalunya hi ha diners, el problema és que només estan en unes poques mans. De fet, és el que passa a l’Estat. No hem d’oblidar que Espanya és la quarta economia de la Unió Europa i la catorzena del món en termes nominals.
Per això no s’entén que, mentre que a les classes populars ens demanen més sacrificis, es donin desenes de milions a les entitats financeres i s’afavoreixi amb ajudes les grans empreses per, així, garantir els seus escandalosos beneficis i els sous milionaris dels seus directius.
I el més greu: aquestes mateixes persones s’escandalitzen quan s’aprova apujar una mica el salari mínim interprofessional o que els salaris i les pensions s’incrementin segons l’IPC acumulat.
Els rics, vergonyosament i escandalosament rics, no volen compartir res del que tenen, encara que sigui només una mica per minorar lleugerament la pobresa de molts.
Tot això ens demostra que les classes extractives i depredadores d’aquest país són insaciables. No volen que les persones treballadores tinguin drets ni salaris i pensions dignes. Ni, per descomptat, un habitatge digne, una sanitat i una educació públiques de qualitat o unes residències públiques a l’abast de tothom.
Com també hem de parlar dels escandalosos i abusius preus dels productes de primera necessitat.
Per això, les classes populars tenim, també, un gran repte i molta feina. És urgent i necessari construir un sistema que posi per davant el que és de tots i no el d’uns pocs, i treballar solidàriament i no competitivament. La solidaritat per davant de l’egoisme individualista. L’estat per davant del mercat. Si volem serveis públics de qualitat i universals i un país amb drets, amb igualtat real i respectuós amb el medi ambient, cal treballar de valent, ja que una altra societat és possible.
Al cap i a la fi, com diuen ara molts, no podem deixar ningú enrere, perquè o ens salvem tots o no se salvarà ningú.
