A Europa hi ha una por generalitzada sobre el possible ascens de la ultradreta aprofitant la preocupació i la incertesa sobre com s’afrontaran els problemes generats pel coronavirus. Tothom sap que, després de superar la crisi sanitària, vindrà una crisi econòmica sense precedents, ja que s’han incrementat les despeses per evitar una tragèdia encara més gran. La dreta més rància i radical intentarà buscar responsables i, sobretot a Espanya, culparà el govern de coalició de ser l’artífex de tot el que passa, d’haver fet una gestió nefasta i destructiva i “haver provocat més mort, més ruïna, més atur i menys llibertats”–paraules del líder de la ultradreta espanyola– durant la crisi sanitària.

Estem familiaritzats amb els exabruptes i les caparrades del líder de Vox. Aquest personatge populista, ultraliberal i xenòfob ens té acostumats a les seves fanfarronades i els seus missatges catastrofistes, corrosius i antediluvians, i ja res ens ha de sorprendre. Però el que no sabem és com reaccionaran les persones més vulnerables de la nostra societat, és a dir, els joves, els aturats, els pensionistes, etc. Són molts els que pensen que amb un govern amb més mà dura, més patriotisme, més banderes i menys concessions a les autonomies –en especial a la catalana i la basca–, tot aniria millor. “Espanya una i no cinquanta-una”, criden els centralistes cavernícoles.

Encara que sembli mentida, hi ha gent que enyora el temps de la dictadura i considera que el que està passant a Espanya no passaria amb un govern menys tolerant i més dur a l’hora d’aplicar certes mesures, en especial amb els nouvinguts. Aquests fatxes nostàlgics també s’oposen al multiculturalisme, és a dir, a la coexistència dins d’una mateixa societat de cultures diferents i, sobretot, si són vingudes de l’estranger. Senten odi per tot allò relacionat amb l’Islam, els horroritzen les indumentàries, les festes, les mesquites… Ara bé, sí que volen nouvinguts per explotar-los laboralment, sobretot en treballs agrícoles. Les condicions laborals dels immigrants de totes les nacionalitats són realment vergonyoses en una societat que defensa que tots hem de tenir els mateixos drets socials i les mateixes oportunitats. Si a tot això afegim el suport mediàtic que tenen aquesta gentussa i la corrupció d’alguns partits, no cal ser cap expert per dir que plou sobre mullat.

Les condicions laborals dels immigrants són vergonyoses en una societat que defensa que tots hem de tenir els mateixos drets

Hi ha també molts electors que consideren que els governs, en general, no han sigut capaços de controlar la situació i, fins i tot, creuen que el millor hauria estat utilitzar l’exèrcit o la policia per posar ordre. La delinqüència s’ha de combatre amb mà dura i els corruptes –si no són dels seus– han de pagar pels seus delictes. I res d’acabar amb les desigualtats. Sempre hi ha hagut pobres i rics i, per tant, això ha de continuar així. Què faria aquesta gent si no poguessin donar almoina als pobres en sortir de missa? Perquè una altra característica de la ultradreta és el seu ultraconservadorisme religiós.

Si, a això, hi sumen la baixa afiliació als partits polítics i el descrèdit de la política, és evident que ens trobem davant d’una situació molt preocupant. La incertesa és avui el paràmetre dominant a Espanya i a tot arreu, així com la inseguretat econòmica i social i el més que possible ascens de l’agressivitat d’una dreta radicalitzada més preocupada pel seu discurs que per sumar-se, en el cas d’Espanya, a propostes possibilistes i raonables del govern, per abordar tots junts una sortida el menys traumàtica possible per a la ciutadania. I, sobretot, per evitar que siguin les mateixes persones d’anteriors crisis les que tornin a pagar els plats trencats, fet que suposaria incrementar més les desigualtats i la pobresa extrema en centenars de milers de llars espanyoles.

És cert que a Espanya hi ha electors habituals d’esquerres que han votat per aquest partit neofeixista que el 23 de maig omplia el centre de moltes ciutats espanyoles amb cotxes i banderes –un bon amic em va dir ja fa temps: “no et refiïs dels que anteposen les banderes per davant dels drets socials”. Com també és cert que l’abstenció procedeix fonamentalment de les classes treballadores.

El discurs que tots els polítics són iguals o que n’hi ha massa s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu i fins i tot els que es consideren més progres denuncien allò que, de manera fatigant, la ultradeta repeteix de mil maneres a les xarxes socials.

A Espanya, la política és detestada per un gran nombre de ciutadans, i aquest menyspreu social alimenta una cultura cívica que mina perillosament les bases socials de la democràcia. Per això, els partits d’esquerres han de reflexionar i obrir un diàleg amb les organitzacions i els moviments socials que lluiten per aconseguir millorar la qualitat de vida de la ciutadania i transformar aquesta societat, si es vol evitar tornar a la barbàrie i a la llei del més fort.

Hem de ser conscients que el model actual de desenvolupament és ecològicament i humanament injust i insostenible. Mai hem d’oblidar el que suposaria tornar a una dictadura, encara que sigui, com va passar a Alemanya, a conseqüència d’unes eleccions. L’holocaust i els assassinats de milers d’innocents a les cunetes mai més. El feixisme no passarà.