La nit del 10 de novembre hi havia molta preocupació entre tots els que es consideren persones progressistes i que lluiten per aconseguir un país més just, més democràtic i amb menys desigualtats.

El disbarat de tornar a convocar eleccions ens havia portat a una situació mai vista a Espanya des de la recuperació de la democràcia.

Ara no toca analitzar qui va ser el responsable d’aquell despropòsit, però en vista dels resultats electorals del 10 de novembre és evident que la bèstia es va despertar i la possibilitat de passar de tenir un govern de progrés a tenir un govern retrògrad a molts ens va acoquinar.

Espanya era un dels pocs països europeus on l’extrema dreta més aviat era testimonial, per no dir residual, com s’havia vist davant les reaccions de l’exhumació del dictador. El feixisme mai més.

Tanmateix, després que els neofeixistes aconseguissin tenir presència a Andalusia i altres comunitats i condicionar governs de dretes en molts llocs, les seves fanfarroneries van tenir ressò en els mitjans de comunicació i es van fer més visibles cada dia.

Sense cap dubte, els mitjans de comunicació han contribuït a excitar el monstre del feixisme. Però, sobretot, el comportament d’uns dirigents polítics que no van ser capaços d’observar i analitzar l’amenaça que suposava per a la democràcia el fet de temptar el diable.

La incapacitat d’arribar a un acord per formar un govern necessari i imprescindible per sortir del forat negre al qual ens han portat els poders econòmics, amb la complicitat dels governs de dretes i que ha suposat retallades en llibertats i drets socials, va ser no només d’escàndol sinó temerari. Voler provocar el diable és d’un atreviment i una fanfarronada imperdonable.

Els resultats de la nit del 10 de novembre, efectivament, no presagiaven res de nou. Tot el contrari. La fera es mostrava ben viva gràcies a la irresponsabilitat, sobretot, d’aquell que pensava que això era impossible i que tot ho tindria a favor seu.

Som un país plural i divers, i això ha de ser considerat una riquesa, no un problema

Doncs no va ser així. L’extrema dreta neofeixista aconseguia situar-se en tercer lloc en nombre de diputats al Congrés després d’una campanya estranya i intensa. De fet, va començar pocs dies després del mes d’abril si bé, oficialment, només va durar una setmana.

La duresa de les arengues durant la campanya dels que aspiraven a guanyar les eleccions ja anunciaven que no seria facial apropar posicions. Els discursos dels líders dels principals partits progressistes eren com punyals molt afilats llançats contra el que se suposava que era el més proper a les seves idees.

Mentrestant, la bèstia omplia les places amb proclames incendiàries contra tota iniciativa o proposta que suposés consolidar l’estat del benestar.

Les idees reaccionàries del candidat neofeixista anaven obrint-se pas davant la incertesa i la confusió d’uns discursos ambigus i, de vegades, contradictoris dels dirigents progressistes.

Afortunadament, van aprendre que amb foc no es pot jugar.

Poques hores després de fer-se oficial els resultats, els dirigents d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, i del PSOE, Pedro Sánchez, anunciaven que havien arribat a un preacord per desbloquejar la situació i formar un govern el més progressista possible.

Les seves prioritats se centraran a garantir els drets que protegeixin les classes treballadores i blindar la democràcia davant l’amenaça de l’ascens de l’extrema dreta. És evident que ens trobem davant d’una situació molt difícil. Per això cal un govern de coalició que abordi amb valentia els reptes que tenim a Espanya.

Cal obrir un necessari i sincer diàleg, sense imposicions ni condicionaments, amb totes les forces progressistes per sumar una majoria que acabi amb les desigualtats, també amb els problemes territorials, i altres injustícies que avui hi ha a Espanya.

L’Espanya del bipartidisme s’ha acabat, com també les majories absolutes al Congrés de Diputats. Som un país plural i divers i això ha de ser considerat una riquesa, no un problema.