Per a alguns, ser pobre és un fet natural d’algunes persones negligents i irresponsables, ja que diuen que ningú serà pobre si no ho vol. Només cal ser una persona treballadora, estalviadora i previsora.
Per això, hi ha qui relaciona la pobresa amb la delinqüència. Si ets pobre, ets un delinqüent, una mala persona.
Aquestes persones també ens diuen que és difícil que un individu no pugui satisfer les seves necessitats bàsiques en una societat com la nostra, respectuosa amb els Drets Humans, que defensen el dret de tothom a viure amb dignitat.
Per tant, si ets pobre és culpa teva.
És cert que n’hi ha que tenen sort i no necessiten treballar per gaudir de tota mena de privilegis i, com a conseqüència, es poden permetre ignorar les normes socials i la solidaritat necessàries per garantir la igualtat real d’oportunitats i poder assegurar “el dret de tothom a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i el de la seva família, especialment quant a alimentació, vestir, atenció mèdica i als serveis socials necessaris” (art. 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans).
Són aquelles persones que acumulen immenses fortunes, l’origen de les quals no ve al cas explicar: els monarques emèrits o no, els molt honorables, els exèrcits que passegen cabres, els molts Bárcenas o els desconeguts M. Rajoy, els financers que fusionen bancs o els polítics corruptes al servei dels poders econòmics, entre molts d’altres. Gent sense escrúpols ni vergonya, persones menyspreables i ignominioses que des de les seves atalaies mediàtiques ens donen lliçons de moralitat.
Per a elles, “el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun” (Preàmbul de la Declaració) no deixen de ser unes bones intencions de gent de bona voluntat, i res més. Això sí, generalment aquestes persones són bons creients, practiquen la caritat i, sempre que poden, ajuden els més necessitats. Fins i tot, se n’emporten algun a casa perquè cuidi els seus familiars grans. Un ric sense un pobre és mal senyal.
Si cada dia hi ha més diferències entre els més rics i els més pobres és gràcies al fet que els primers són molt espavilats i els altres uns poca-soltes, uns desgraciats. Alguna cosa passa quan el nombre de pobres no para de créixer mentre els rics acumulen tan immenses fortunes que ni ells mateixos saben el que tenen.
Alguna cosa passa quan el nombre de pobres no para de créixer mentre els rics acumulen immenses fortunes
Quina culpa tenen els rics si més de 200 milions d’infants treballen de sol a sol i centenars de milers moren diàriament de fam al món?
Quina culpa tenen els rics si neixen iguals que la resta dels humans però han nascut en una família rica?
Per què han de lluitar contra la pobresa si això significa també lluitar contra la riquesa que ells mateixos acumulen?
Per què han de saber què significa i comporta això de la justícia i l’equitat? Fins i tot el que significa haver de llevar-se de bon matí per anar a treballar. Què és això de treballar?
Però, què és ser pobre?
Segons hem pogut llegir, ser pobre és la situació en què una persona –en el cas de Badalona, milers de persones– no pot satisfer les seves necessitats més elementals i bàsiques per manca de recursos.
I quines són les necessitats més bàsiques?
L’alimentació, l’habitatge, l’educació, l’assistència sanitària, l’aigua potable, la llum, el gas, etc. Pots viure dignament si no tens aquestes necessitats cobertes?
Com es pot viure amb dignitat si el 15% de la població mundial viu amb menys d’un euro al dia?
Algú entén com al món hi ha més de 4.000 milions de pobres si hi ha recursos materials suficients perquè tothom pugui viure amb dignitat?
Com s’explica que a Catalunya s’hagi incrementat el nombre de rics durant la pandèmia mentre centenars de milers de treballadors i treballadores s’han quedat a l’atur i no poden arribar a final de mes?
Per què a Badalona les entitats solidàries no donen l’abast per atendre les demandes d’aliments?
Com s’explica que hi hagi habitatges buits, propietat de la Sareb, mentre hi ha persones dormint al carrer o en infrahabitatges?
Si bé posar fi a aquesta situació també és responsabilitat de tots nosaltres, no és menys cert que les administracions hi tenen una obligació major.
A Badalona en particular i a Catalunya en general, no pot ser que els dirigents polítics mirin cap a un altre cantó i culpabilitzin els pobres dels problemes que pateixen.
Si volem sortir de la pobresa, cal enfortir la solidaritat i això requereix, entre altres coses, que els qui governen prioritzin polítiques socials i deixin de barallar-se.
Una societat diferent és possible. Hi ha somnis als quals no hem de renunciar mai perquè es poden convertir en realitat.
