Era el quart diumenge seguit i encara quedaven tres diumenges fins arribar al proper dilluns i el temps continuava corrent amb lentitud. Tot i trobar-me a la platja del Pont d’en Botifarreta gaudint de la visió de les onades i la carn jove en remull, no deixava de mirar a totes bandes. Està allà darrere: un senyor pastat a mi, vestit amb americana blava, camisa blanca i pantalons de pinça grisos. Com es pot anar vestit així a la platja? Les dotze. Comença la pujada cap a casa amb unes avarques de sola de plom i m’aturo a la Soler per comprar un granissat. El primer glop te gust al continu dissabte de les tres  darreres setmanes, però el dilluns està molt aprop. Reprenc el camí amb menys forces que ganes; suposo que el pes del diari dominical ple de seccions i suplements que no duc dins la bossa es fa notar.
Obro la porta, dutxa i cop d’ull a la nevera. Pollastre a l’ast i begudes refrescants; ja està be. Vaig dinant, mirant el telenotícies amb aquesta barreja d’escàndols financers, drames urbans i enquestes insubstancials. Amb un lent moviment d’ulls miro cap a la finestra. Un altre cop el senyor ben vestit m’està mirant, i ara, a més, riu. Quin problema té? Penso: “Com pot ser que s’assembli tant a mi?” Tant se val: Es hora de seure al sofà.
Truco l’Alex, un amic. “Anem a fer un cafè?”. Accepta. Em poso una samarreta de cotó amb un eslògan enginyós, “God save the pimp”, i baixo a la Rambla. Al passar per l’ajuntament i enfilar el Carrer de Mar, comença un frenètic eslàlom evitant cares conegudes que deambulen com zombis. Després d’uns quants “hola”, algun “ei” i un “que vagi bé”, oloro el mar i giro la cantonada. L’Alex m’espera a Can Llaunes, sense afaitar, amb una samarreta vella i cara de “que faig aquí”. Piquem de mans i prenc lloc al seu costat, mirant la processó que va Rambla amunt i avall. Un altre cop, l’home elegant vestit amb una americana blava, una camisa blanca i uns pantalons grisos passa davant meu, i m’ha mirat amb suficiència, com la gent que sap que acabarà guanyant la partida.
Torno cap a casa, i malgrat que fent-la petar m’he oblidat que era diumenge, com d’ençà quatre dies, la passejada em torna a la realitat i a la nevera buida. Sense ganes de menjar, m’assec una altre vegada al sofà i em deixo atropellar per la programació estival fins l’hora d’anar al llit. Al obrir la porta de l’habitació em trobo amb el despertador fent estiraments com un corredor abans d’una cursa. Aixeca la busca de l’hora i després la dels minuts. Poc a poc, però amb una convicció: que en tres diumenges tornarà a córrer. Abans de ficar el despertador al calaix, m’aixeco cap a l’armari per agafar el pijama i em trobo davant d’un penjador etiquetat amb un post-it en el qual es llegeix “dilluns”, i on descansen una americana blava, una camisa blanca i uns pantalons grisos.