A la política actualment està de moda simplificar el discurs perquè sigui més entenedor dins la societat. Ara bé, això només és de cara al públic, ja que dins de cada organització política és sabut que el debat polític és molt més complex que un titular de premsa o un tuït. Hi ha el que es coneix com agenda pública, que està formada per aquell conjunt de temes que configuren el debat social; dominar aquesta és l’objectiu de qualsevol força política, perquè et permet centralitzar el focus d’atenció mediàtica en aquells temes, on el teu discurs està més elaborat o és més pròxim a la sensibilitat de la major part de la societat. Al segle XXI aconseguir aquest objectiu depèn de diversos factors, però principalment de la difusió dels mitjans de comunicació, ja sigui perquè són afins als teus ideals o bé perquè el saps aprofitar.

L’esquerra, com moviment polític en global, ha tingut serioses dificultats per saber prendre una posició avançada a l’agenda pública tant espanyola com catalana. Una sèrie d’exemples són un clar reflex. Un és el de la nostra ciutat, Badalona, quan a les passades eleccions municipals el que en aquell moment era candidat a l’alcaldia Xavier Garcia Albiol va saber focalitzar el debat polític en la immigració, temàtica on l’esquerra (es podria englobar tota l’europea) no ha sabut construir un discurs polític fonamentat en polítiques públiques d’integració, prou fort per contrarestar un discurs populista que en temps de crisis històricament s’ha vist que és ben rebut per una bona part de la societat europea. Deixar a la dreta el monopoli del debat d’aquesta temàtica tan controvertida que atorga un rendiment electoral tan fort, és una errada d’estratègia de l’esquerra.

El procés sobiranista català és un altre clar exemple d’allò que hem dit, en especial el sorgiment del mateix a partir de 2010, tret de les reclamacions nacionals lògiques (o més ben de dignitat) després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut, una de les motivacions principals per posar en marxa aquest procés va estar orientat en fer desaparèixer del debat públic les retallades que es feien des de la Generalitat, fet que a l’inici van posar de manifest diverses forces d’esquerres del país. L’esquerra no ha sabut combinar el debat social amb el posicionament nacional, això tindria la seva culminació catastròfica amb unes eleccions plebiscitàries, on només prevaldria l’eix nacional.

La irrupció de Podemos ha servit per transformar aquesta conducta política en referència amb l’agenda pública. Aquesta nova formació comandada en gran part per politòlegs ha sabut entendre que dominar l’agenda pública era fonamental perquè l’ideari d’esquerres fossi atractiu per la societat. Gràcies al fet que han aconseguit proclamar-se com el portaveu principal en la crítica a la classe política, fins al punt d’introduir nova terminologia (com la casta), un tema que gaudeix d’un gran suport social per la preocupació que desperta en la població com indiquen les enquestes del CIS. El discurs ho han vertebrat a la seva presència en aquells mitjans de comunicació més populars, així com a les xarxes socials, fent abast a gairebé la plenitud del cens electoral.

Cap partit dirigeix l’agenda pública en exclusiva, i Podemos en aquest cas no és l’excepció, per tant els adversaris els intenten contraatacar amb temàtiques que són més compromeses electoralment per la formació liderada per Pablo Iglesias, com pot ser el suposat suport que donen al govern de Veneçuela, fet que els perjudica per la visió que es té a casa nostra del país sud-americà; o el perill de les seves propostes electorals en l’atracció a inversors estrangers.

L’agenda pública possiblement és l’escenari més difícil on saber actuar, ja que no depèn únicament de la teva estratègia, sinó que és una interacció de voluntats amb l’objectiu d’obtenir el màxim rendiment electoral possible. Les enquestes d’intencions de vot serveixen per mesurar si s’està actuant bé a la matèria però la nota de final de curs es coneix l’endemà de les eleccions, caldrà esperar per veure si l’esquerra torna a repetir les mateixes errades a l’examen d’aquesta matèria.