Sona la campana, és l’hora de l’esbarjo. Meravellós per a tots, menys per a ell. Un dels seus companys agafa l’entrepà amb una mà i la pilota amb l’altra. Corrent pel passadís pensa que no hi ha opció; són deu nois i tots volen jugar a futbol. Encara no han creuat la porta i en Jan ja xuta la pilota, cap amunt, cridant “Mesiiiiiiii!”. Fan els equips i, com sempre, li toca fer de porter.
Podria dir que juga entre dues motxilles que simulen una porteria i no pas que juga de porter. Ser part d’aquella final diària era gratificant; si més no, s’estalviava escoltar comentaris. Ell era porter, i malgrat tots els gols que li havien marcat sempre aturava algun xut sense voler. Mai no va qüestionar el grup, tenia prou amb no seure en una cantonada esperant el toc de campana per tornar a classe.
Un dels seus companys es fa amb la pilota i s’esmuny del primer contrari amb un regat, el segon el sobrepassa amb una autopassada i quan es situa davant el porter contrari, eleva la pilota i fa gol. Ensenya el pit, es petoneja un anell imaginari i obre els braços per rebre l’abraçada dels seus companys d’equip. Tothom s’excita amb aquella jugada. Tothom menys ell. Però fa comèdia i crida com els altres nois pensant que ha vist un strike perfecte. Sí, un strike.
Per a ell no hi ha res més meravellós que les bitlles. Quan el partit és avorrit o no ataca l’equip contrari, exercita els canells. Els mou fent cercles; encara li manca tancar bé el braç alhora de deixar anar la bola. Res no és més gratificant que lliscar sobre la fusta polida amb unes sabates bicolor. Aixecar la bola fins el cap, tornar-la enrere i un altre cop cap endavant, fins deixar-la anar amb un precís moviment de canell. Llavors només queda mantenir la posició: cama dreta endavant, cama esquerra endarrera, genolls flexionats i mirada fixa sobre la bola a punt d’impactar les bitlles. Totes a terra. Braços amunt. “Goooool!”. Els seus companys el miren palplantats i li pregunten què fa. Ell abaixa el cap i somriu. Han empatat.
Mai reconeixerà que aquell no és el seu lloc, però sap que no forma part dels bojos del futbol. Assumeix amb responsabilitat que sense ell no hi hauria partit. Torna a sonar la campana. Els nens intenten allargar la jugada fins que el professor els crida, i tornen a l’aula comentant la jugada del gol. Amb pas lleuger torna a classe i seu a la seva cadira. “Dissabte, tarda de bitlles” pensa, i tanca els ulls somiant en una ciutat de carrers de fusta polida i bitlles aparcades a dreta i esquerra.
