“Tot és política”. Aquesta és una frase molt repetida a les facultats de periodisme. I, segons una idea cada cop més estesa, que la política és teatre, doncs “tot és teatre”. La funció d’aquest estiu ha estat especialment moguda, i els escenaris badaloní, català i estatal no han deixat de donar titulars. Fins i tot els actors de cada obra s’han replicat els uns als altres. Madrid parlava de les diputacions, i viceversa, els ajuntaments parlaven de la Generalitat, els ajuntaments acusaven a la Generalitat de no parlar amb ells… Hi ha hagut un denominador comú en totes aquestes funcions: la crisi. Un dels drames pitjor interpretats ha estat el del Pirmi. La modificació de la forma de pagament de la Renda Mínima d’Inserció ha provocat molts mals de cap als beneficiaris, alguns en situacions d’exclusió social extrema, i ha posat de manifest un seguit d’improvisacions. Finalment, davant l’aldarull, inflat pels mitjans de comunicació escassos de notícies, la Generalitat ha demanat disculpes i ha anunciat que el proper mes aquesta ajuda es tornarà a cobrar de la forma habitual, per transferència bancària, i no per xec i de manera presencial. Però aquest mes “de prova” li ha servit al govern català per detectar que un 20% dels destinataris del Pirmi podrien estar incorrent en un frau. Bé, la picaresca sempre ha existit, però sembla que en temps de crisi ho tindrà més difícil. Això sí: els actors s’hauran d’esforçar més. El públic espera que el preu de l’entrada estigui justificat.
