Les roses comprades el capvespre de Sant Jordi, vergonyoses i dignes, tendeixen a arrancar-se la vida abans de ser entregades. Tenen una habilitat, un do, una estranya fermesa que fa que arribin a la destinatària completament pansides, sense ànima. Sense vida.

Perquè les roses saben qui ets, de seguida intueixen qui les està comprant. Et tenen vist des que has creuat la vorera esbufegant en direcció a l’estudiant que te les ha ofert cridant. Et tenen la radiografia feta al moment. I tan bon punt intercanvies els diners amb la noia i les subjectes amb la mà, confirmen el que ja donaven per descomptat. Perceben la teva moral destruïda. D’home vençut. Miserable.

Ens veiem al vespre i sopem a casa teva, què et sembla? Amb tota la puteria del món, tu, persona feble i arromàntica, li hauràs proposat de quedar a l’hora de sopar, entre altres motius, per esgotar al màxim les teves possibilitats de trobar una rosa barata i poder estalviar-te així un parell d’euros. Un parell d’euros que, mesell com ets, igualment t’acabaràs gastant dies després en la propina d’aquell restaurant que t’haurà decebut. Que n’arribes a ser, d’absurd.

Però en el moment de comprar la rosa no pensaràs en la teva petitesa. Pensaràs que l’has trobat barata, ben barata, no com la bona gent que les compra de bon matí. Posa-me’n dues, diràs fins i tot. Vinga. Dues. Et faràs l’esplèndid comprant-ne dues. I la llum tènue del capvespre t’acariciarà la cara perquè ves, sou enmig del carrer, perquè si no te la bufetejaria. I, acompanyat dels crits llunyans d’altres estudiants que voldran encolomar aquelles roses a persones com tu, aniràs tirant cap a casa seva, on el teu antic amor ja t’espera sense massa esperances. Perquè ja et coneix. No te n’adones, però tothom et coneix.

Les roses que dus a les mans també et coneixen. Són roses sàvies, molt sàvies. Per això notaràs que pel camí van abandonant-te, que els pètals van ennegrint-se, que totes elles van empetitint-se, fent-se fràgils, encara més fràgils que quan les has comprat a un preu irrisori, humiliant. Notaràs que se’t moren a les mans.

Perquè les roses comprades el capvespre de Sant Jordi, valentes i boniques, tendeixen a suïcidar-se abans de ser entregades. Tenen una habilitat, un do, un estrany orgull que fa que arribin a la destinatària completament pansides, sense ànima. Sense vida. Però amb una dignitat roja com el foc, innegociable, que ningú podrà comprar mai. Tampoc tu.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram