La setmana passada, jo mateix, com tants altres milers d’usuaris del metro de Barcelona, vaig ser víctima de la vaga del transport públic. La cosa era bastant incòmoda: llargues esperes, cartells electrònics que mentien amb el temps d’arribada dels combois i la lluita multitudinària per pujar. Empentes i crits i malestar a pressió, perills i paranoies. A la parada de Diagonal la cosa era impracticable, en hora punta. Tot realment fastigós.
A més, vaig arribar a sentir la conversa que mantenia el conductor del comboi amb un acompanyant ben rialler, dins la seva cabina, ja que la gentada em va ‘obligar’ a clavar l’orella per les escletxes de vidre que separen el conductor de la resta del passatge. Doncs resulta que aquell senyor es congratulava del merder. Trobava que fins i tot el malestar i l’ofec era poc i ridícul. Ell hauria volgut més pressió i incomoditat, més llaunes de sardines, menys trens, foc i fum i apocalipsi. Certament, el passatge estava molt emprenyat. Sentia els més audaços que s’esbravaven dient que avui no hauria d’haver pagat ningú, i cagant-se directament en els ossos de l’alcaldessa. Coses que passen. El gentim que se suposa que va donar suport a Colau, “la dona del poble”, és el primer a patir i a sentir-se decebut.
Tendeixo a no posar-me les coses dins el cap, és a dir, intento no fer de res un gra massa, però l’espectacle era indigne de qualsevol ciutat que vulgui donar una imatge, ja no de civilització, sinó de simple amor propi. Hi ha situacions insuportables. Els responsables de la vaga no poden fer això a l’usuari, per molt que tinguin raó (cosa que ignoro) en les seves reivindicacions. S’ha de ser bastant malxinat per caure en aquesta forma de tortura col·lectiva, perquè aquí s’està jugant amb la salut de les persones. I a canvi de què? Tots sabem que els vaguistes estan més ben pagats que el 95% dels usuaris que només volen anar a la feina o tornar a casa sense risc d’infart.
Suposo que dec semblar ingenu —o reaccionari—, però crec que els sindicalistes farien bé de sospesar si així no acabaran empenyent els polítics a fer unes lleis que permetin que se’ls acomiadi a la primera cada vegada que s’atreveixin a posar en risc, no només la integritat física de la gent, sinó un dels grans negocis de la ciutat, del qual en depèn el pa de moltes famílies. Si s’acabés aprovant una legislació que permetés acabar amb aquesta forma d’abús, l’usuari seria el primer a aplaudir, perquè recordem que ningú agafa el transport públic per plaer i que, fins i tot, els dies normals i corrents la qualitat del servei ja sabem que és més que fal·lible. Que els polítics han abusat de les seves posicions, massa sovint, ja era cosa sabuda, però que els sindicats fan el mateix, i amb repercussions més visibles en el benestar de les persones, es fa, en cada una d’aquestes ocasions, més que evident.
Per altra banda, l’alcaldessa Colau, que es va posar com a salvadora de les negociacions per esquivar el problema de la vaga, a les portes de la inauguració del congrés de mòbils, quan tot el món ens mira, va tastar el pa que s’hi dóna. És a dir, el pa que ella mateixa repartia des de les places, quan s’adrecen cap als despatxos. Des de darrere la pancarta és molt fàcil donar solucions als problemes urbans, els mateixos problemes que no saps resoldre quan passes a l’altra banda del carrer. Resulta que ‘els altres’ no eren el dimoni, sinó que intentaven equilibrar posicions.
Em sorprèn molt aquesta gent que va de revolucionària, o fins i tot de comunista, sense voler adonar-se que és més fàcil emetre consignes sense solta ni volta que treballar per una més sensata gestió de les coses de tots.
