Amb la consecució de la democràcia, al nostre país, els polítics solen recórrer al recurs fàcil d’emparar-se en “la Societat Civil” per demostrar el suport popular del qual gaudeixen, i d’aquesta manera legitimar les seves actuacions. Això que democràticament pot ser lícit, no són mes que galindaines, perquè què entenem per Societat Civil?
Si mirem l’historia, aquest terme ha tingut significats diversos. Aristòtil i Ciceró, definien a la Societat Civil com el conjunt de ciutadans que participaven en la gestió dels assumptes públics. Un concepte molt diferent a l’actual. A partir de l’Edat mitjana, el concepte de societat civil es totalment contrari al definit per Aristòtil i Ciceró. Ja a l’Edat Moderna, el pensador alemany Jürgen Habermas en fa una definició, probablement, la que mes s’ajusta als nostres temps. Esquematitza la Societat Civil en dos grans grups:
Un, La Societat política, que esta formada per un conjunt de poders públics conformats per les institucions amb la capacitat de prendre decisions jurídiques, i per tant, coactives i condicionants.
Dos, La Societat civil, formada per totes aquelles organitzacions i grups socials, que poden configurar l’opinió pública. Amb aquest esquema, la societat civil, es autònoma de la societat política, situada en un espai lliure de les interferències dels poders polítics.
El conjunt de aquests dos grans grups, són els que posen sobre la taula les aspiracions i possibilitats del conjunt de la Societat.
Com a model teòric, pot resultar vàlid. Una cosa es l’Estat, és a dir, tot el conjunt de poders públics (Estat central, Comunitats Autònomes, ens locals) i per altra banda, la Societat organitzada(?), és a dir, aquelles institucions, grups naturals, associacions, fundacions, col·legis professionals, gremis, mitjans de comunicació, entitats culturals , acadèmiques , econòmiques, esglésies i clubs esportius.
Dissortadament, la pràctica fa que aquests dos grans grups s’interrelacionin entre sí en detriment de la seva autonomia. La regulació, per part de la societat política, de les actuacions de la Societat civil, cada vegada més subjecte a autoritzacions i condicionades per les subvencions que reben dels poders polítics, fa que la societat civil en lloc de representar la voluntat de la Societat i mantenir la seva influència en els poders públics, s’ha convertit en un instrument de control de la Societat, per part dels poders polítics.
Amb poques paraules, els poders públics, mitjançant les subvencions, concertacions o decrets, estan utilitzant a la societat civil per fer veure que aquest son els desitjos i les aspiracions de la Societat.
Aquesta situació, ens porta a que la veritable Societat Civil, entesa com un àmbit autònom dels poders públics, recaigui en les persones, anònimes, del carrer que no depenen de les administracions i que no necessiten cap subvenció ni cap autorització especial dels poders públics.
Aquestes persones són poques i no disposen dels canals per on fer arribar les seves propostes on correspon per tal d’influir en les administracions. Només els resta el vot cada quatre anys, i cada vegada, més desencisats dels poders polítics de qualsevol color, el fan servir menys.
Sense la Societat Civil un país no pot funcionar per moltes estructures de Consells de participació territorials, Entitats de districte, Sectorials, de Ciutat de Barri, de les quals disposi que son els instruments dels quals es valen els poders públics per justificar-se davant la societat civil, a la vegada que així la te controlada.
S’ha de recuperar aquesta Societat Civil que avui es troba en mans dels poders polítics. Però per això necessitem que la pròpia societat política, renunciï a voler controlar la Societat Civil i li deixin jugar el paper que li correspon a qualsevol democràcia del món. Les subvencions s’han de guardar per aquelles entitats que deslliuren de feina als poders públics, sobre unes activitats per la qual han de preveure pressupost per cobrir-les, però que no els alliberen de la responsabilitat de vetllar pel seu compliment, deixant-li jugar el paper que li correspon en tota societat democràtica.
Segur que ni hauran que compliran amb la seva raó de ser, amb subvenció o sense, però son poques i algunes ho son com la guineu, que diu que “no les pot haver perquè son verdes” i també hi ha les que diuen que no volen entrar en política, com si li la política ja no hagués entrat a casa nostra. Poques en resten que facin una tasca, que li correspongui a l’Administració, de forma totalment desinteressada
Si no son capaços de fer-ho, la veritable societat civil, no agafarà mai el testimoni que li pertoca, posant en perill el propi sistema democràtic.
Aquesta proposta que sembla tan simple no s’ha vist en cap programa d’eleccions.
Salvador Llibre. Badalona, novembre de 2010
