Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d’un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D’aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l’odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l’arrogància de l’adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l’escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d’aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s’escapa al sentit, mentre s’espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d’una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s’escrigui, que es parli i s’escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l’abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges…

La pobresa no es fon com l’aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.