El que va succeir durant el ple d’investidura del nou batlle de Badalona, a més d’esperpèntic, va ser la crònica, ja anunciada amb anterioritat, de la divisió de les esquerres. Una divisió que ve de lluny i ha estat aprofitada pel líder de la dreta per treballar en els barris obrers, abandonats durant molts anys pels seus representants al consistori.

Badalona, la quarta ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, possiblement és una de les ciutats més pobres de tot el territori català. A més, la manca de lideratge polític ha fet que des d’altres administracions no es tinguessin en compte ni se solucionessin els seus problemes urbanístics i socials. Des de fa molts anys, Badalona és la ventafocs de l’Àrea Metropolitana.

L’autopista no només divideix la ciutat físicament en dos espais, sinó que aquests són socialment i urbanísticament molt diferents.

Per sota l’autopista viuen els que són coneguts com ‘BTV’ (Badalonins de Tota la Vida) i voten, preferentment, a la dreta nacionalista –també hem de dir que, sobretot en els últims anys, han votat esquerres nacionalistes i federalistes. En canvi, per damunt de l’autopista, la zona més poblada de la ciutat, hi viuen els descendents de les primeres onades d’immigrants –gent de classe obrera– procedents d’altres territoris d’Espanya i, últimament, els anomenats nouvinguts, persones d’altres països amb unes cultures i unes llengües diferents de les nostres. Uns i altres van venir a Badalona buscant millorar les seves condicions i expectatives de vida.

Possiblement per això, a Badalona va guanyar les primeres eleccions democràtiques el PSUC, i el seu candidat, Màrius Díaz, va ser nomenat batlle.

Aquell primer govern va estar format pel PSUC, el PSC i CiU, que van signar un acord que prioritzava treballar per resoldre els múltiples problemes de tota mena que hi havia a la ciutat. Per això, ara tothom reconeix que aquell va ser realment i veritablement l’Ajuntament del canvi.

El que es va aconseguir durant aquells quatre primers anys de democràcia municipal no cal explicar-ho ara, però les millores urbanístiques dels barris obrers, així com la creació dels equipaments necessaris per millorar la qualitat de vida dels badalonins i badalonines van ser fets perceptibles i no només paraules.

Tot són retrets entre les esquerres i ningú parla de reconstruir ponts i treballar per un pacte que prioritzi les polítiques socials

El que va passar després fins a arribar a les eleccions del 2011 també és conegut per tothom a Badalona: governs de colors diversos més pendents de qüestions partidistes que de posar-se d’acord i trobar solucions als problemes reals de la ciutat.

L’abandonament de les esquerres cap als barris obrers, just quan més les necessitaven a causa de l’enorme crisi immobiliària del 2008, va ser aprofitat pel líder de la dreta populista i xenòfoba per fer cau.

El discurs fàcil d’un líder mentider i sense escrúpols, que culpava els nouvinguts de tot allò dolent que passava, va penetrar en els barris. Va ser així com, a les eleccions del 2011, el líder del PP, Xavier García Albiol, va aconseguir l’alcaldia gràcies a CiU.

Després de quatre anys de gestió que van servir, sobretot, per aprofundir i consolidar la fractura social, l’any 2015 va perdre l’alcaldia, que va quedar de nou en mans de les esquerres.

Malgrat el compromís acordat entre les forces polítiques de no significar-se o pronunciar-se en qüestions identitàries, l’alcaldessa –possiblement mal aconsellada– es va convertir en l’abanderada i cap més visible de l’anomenat “procés”. També hem de dir que, mentre tot això passava, la gestió de l’administració local queia en picat per manca de directrius polítiques. Tot eren paraules i crítiques a l’anterior govern del PP, però cap realització concreta per millorar la ciutat i aconseguir millorar, també, les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes.

Ara ens trobem amb una situació força complicada. Les esquerres, dividides i enfrontades, i la dreta, que alimenta la confrontació i la divisió dels ciutadans, ocupant la cadira més alta del saló de plens de l’Ajuntament.

Tot són retrets entre les esquerres i ningú parla de reconstruir ponts i treballar per aconseguir un gran pacte de ciutat que prioritzi les polítiques socials, i evitar que, de nou, siguin les classes populars les que paguin una crisi econòmica i social que vindrà –de fet, ja n’estem patint les conseqüències- després d’aquesta pandèmia que ens afecta a tots.

Treballar perquè ningú es quedi enrere i evitar que s’incrementi la pobresa, les desigualtats i les tensions socials hauria de ser l’objectiu de les esquerres progressistes. Tenen majoria al ple i s’han d’aprovar els pressupostos. Seran capaces de sumar forces per evitar la catàstrofe?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram