Les ciutats dormitori no són decadents, si no ho decideixen. Ser dormitori –Badalona ho és, en bona part– és una condició, mentre que ser “decadent” és una decisió. Aquesta idea m’apareix recuperant textos i articles del periodisme “de ciutats”. Un dels referents d’aquest periodisme és Miquel Molina. Aquests dies ens anuncia un llibre, Projecte Barcelona, en el qual es pregunta si la capital està en decadència o només està en un stand-by mentre s’hi concreta un canvi de model. La pregunta i la reflexió són pertinents, i es poden aplicar a qualsevol ciutat, també a Badalona.
Tenim una Badalona dormitori o decadent? Per a Barcelona, Molina suggereix una anàlisi a partir del repàs al pols de la cultura, el disseny, la tecnologia, la ciència i l’urbanisme, i ofereix un horitzó temporal per valorar-ho.
Què passaria si agaféssim la nostra ciutat i li féssim un examen utilitzant els paràmetres que ens proposa Molina? Estem en stand-by? Hi ha un canvi de model a Badalona? Jo no ho crec. I m’agradaria que pogués ser així, perquè com a mínim estaríem davant d’alguna cosa anant en alguna direcció. I la podríem discutir. Avui, però, només discutim la velocitat d’una inèrcia que Badalona aprofita fins al 2015 i que decau per la inestabilitat política, la crisi econòmica i l’absència de projecte d’una ciutat nova que ja no és capaç d’establir consensos per transformar-la.
Quants anys fa que culturalment la ciutat és un “qui dia passa”? Vam estrenar el Museu renovat fa 10 anys. Després, la cua “romana” l’hem mogut amb alguna actuació més… Però en el terreny cultural no passem de fer la viu-viu.
Si anem al disseny, la ciutat no ens ofereix gran cosa. De nou. La façana del Carme, les seves exposicions, alguna escultura que no sabem ni de qui és, algunes iniciatives vinculades a l’arquitectura i a l’interiorisme… Però tot plegat desendreçat, molt tàctic, poc estratègic.
Podem repassar el nostre recorregut en l’assumpció de la ciutat-tecnològica per mirar si tenim empreses, iniciatives o esdeveniments que puguin apuntar-se a la llista. N’hi ha algunes, sí. Però no som una ciutat que vulgui ser smart. Els nostres serveis municipals són el que són. Antics. No tenim una política concreta que empenyi en aquest sentit, i per bé que hi ha algunes excepcions, l’anècdota no les converteix en categoria.
Guijarro i Albiol són solvents; cal que es posin d’acord en els grans temes de ciutat
Badalona té alguna cosa a dir en l’àmbit urbanístic? Hi ha hagut, de deu anys ençà, cap plantejament ambiciós, transformació potent o aprovació? No. L’hotel del Port, que encara no hem estrenat, es va desencallar quan Albiol era al seu primer mandat, però el canal continua essent la gran assignatura pendent d’un projecte magnífic.
Com a ciutat no ens atrevim en els debats de fons i no executem un relat que vulgui ser alguna cosa certa. Mar i muntanya els tenim perquè tenim la sort de viure aquí, però no hi ha rastre de transformacions recents, llevat de la del parc nou que tenim on hi havia la masia de Can Bada. Parlar de com transformar l’autopista ens porta al bucle, i l’impuls municipal –que es tradueix en els pressupostos per redactar projectes– és el que és.
Què pot fer Badalona per recuperar el pols perdut aquests darrers 5 anys?
Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta. D’entrada, disposar de majories que durin. Treballar acords de ciutat que no siguin paper mullat. Prendre decisions organitzatives. Reconèixer que com a administració estem al pou, i demanar ajuda per sortir-ne. Prioritzar àmbits que tinguin alguna base –Can Ruti, com deia l’actual alcalde i l’anterior–, però demostrar-ho amb fets. Tancar carpetes obertes des de fa anys –l’estrella, la Caci– que necessiten dedicació i determinació per concretar-se. Fer-nos presents i pesats davant les altres administracions. Deixar d’escoltar només uns quants i veure i moure’ns fora de Badalona per observar què fan els que fan els deures.
Badalona, malgrat tot, no és una ciutat decadent. És una ciutat que va tirant, que defuig d’horitzons temporals llargs i que té una administració inestable que va frenada. Malgrat això, passejant-hi s’hi poden trobar vestigis de camins iniciats que cal reivindicar, reprendre i continuar. La urbanització de 18.000 metres quadrats a la part baixa de Llefià, o la plaça de Pompeu Fabra, o la recuperació del pont del Petroli i el seu passeig, o la successió de places ben acabades a tants barris de la ciutat són la base d’una ciutat que val molt la pena. Afegir-hi els districtes industrials, gastar els diners que hi ha a la tresoreria municipal per fer nous projectes i impulsar el Campus de Can Ruti per convertir-lo en el Campus Badalona, donar suport a l’esport professional de manera més decidida –sí, encara més– i redactar un planejament urbanístic ambiciós i realista que compti amb la iniciativa privada són algunes de les coses que es poden fer, i que modestament crec que cal fer.
Els dos grans partits de Badalona, els seus líders, saben quines són les pedres a la sabata que tenim. Guijarro i Albiol són solvents. Cal que es posin d’acord en els grans temes de ciutat. Esquerra Republicana ha fet un bon document de projecte de ciutat, que cal valorar com a extraordinari en els temps que corren. Els partits petits han de jugar el seu paper, com a socis de la ciutat, governi qui la governi. No té sentit fer oposició quan es governa, ni fer d’oposició dins dels governs ni fer d’oposició de l’oposició. Algunes declaracions van en la bona direcció. I tinc la impressió que hi ha ganes de recomençar Badalona. Sigui com sigui, amb majoria absoluta del que representa Albiol o amb majoria absoluta dels actuals partits del govern, el deure de tots plegats és fer de Badalona la ciutat que podria ser.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
