La resposta a la pregunta que em serveix de títol no és molt complicada. Està a l’altura de qualsevol alumne de l’ESO. Un alcalde o alcaldessa serveix per millorar la vida dels seus conveïns i fer progressar la ciutat perquè sigui més agradable de viure, tant per als que hi resideixen com per als que vulguin visitar-la o instal·lar-s’hi. Si la cosa és així d’òbvia, i partim de la base que un regidor municipal té competències i ha d’administrar un pressupost per actuar en aquesta direcció, per què és tan difícil que hi hagi alcaldes transformadors d’aquests que deixen una petjada perceptible en la seva ciutat durant molts anys?
Doncs ara ens fa falta qui agafi el bou per les banyes i encapçali la transformació de Badalona. La tasca pendent que té l’alcaldia és apostar per la mobilitat. Des d’aquest punt de vista, la ciutat es troba fortament limitada, especialment pel que fa a la mobilitat externa. El metro de la línia 1 no arriba encara fins al centre de la ciutat, i la línia 2 té un recorregut molt llarg per arribar al centre de Barcelona. El ferrocarril, fins fa ben poc, no connectava amb les xarxes regionals, i encara té a la ciutat una capacitat de servei limitada, tant per posició com pel nombre d’estacions. Els autobusos, que són un bon servei intern, tenen dificultats per donar resposta a la demanda de recorreguts més llargs. Les xarxes de transport, especialment metro i Renfe, deixen àmbits territorials amb abundant població sense servei. De fa lustres, la reivindicació d’un sistema de transport públic més integrat, amb connexió entre les xarxes i intercanviadors comuns centralitzats, havia de ser l’aportació municipal al Pla Intermodal de Transport de la regió metropolitana de Barcelona.
Francesc Peremiquel, arquitecte municipal de Badalona durant vint anys, escrivia el 1993 en el seu document Transformacions en una ciutat consolidada, sobre la proposta de Badalona d’incloure en el Pla Intermodal: “La perllongació fins al centre de les línies de metro que actualment arriben a la ciutat (la línia 2 ja ho fa, ara, i la 1 continuaria des d’El Fondo, cap a Montigalà i Martí Pujol per morir a Pompeu Fabra, que és ja l’estació d’intercanvi). En segon lloc, el trasllat de la línia de ferrocarril de la costa a l’interior introduint una nova estació en el sector de Llefià, a més de l’actual estació d’intercanvi de metro en el centre de la ciutat. El tren vindria des de La Sagrera passant per Llefià, i seguint per La Morera i Pompeu Fabra, des d’on seguiria cap a la costa, passant per Francesc Layret i Sant Bru, continuant pel Manresà fins a enllaçar a Montgat amb la via del ferrocarril actual”. Aquestes propostes, escrivia Peremiquel, poden anar acompanyades del manteniment del traçat actual del ferrocarril, que pot ser utilitzat per un sistema de transport lleuger tipus tramvia. L’arquitecte també plantejava, com a opció de futur, la millora de la connectivitat amb el Maresme i el Vallès, tal com es planteja en el Pla Estratègic de Badalona. Aquesta, doncs, és una gran tasca a fer.
