A Badalona ha començat la fira de compravenda d’equipaments fum, i això indica que s’apropen les eleccions municipals. A alguns candidats no els fa vergonya enganyar al poble prometent tota mena de pavellons esportius, piscines o equipaments del que calgui. Ben poc importa que siguin infografies d’edificis sense pressupost ni projecte aprovat, que no s’hagi consensuat enlloc, ni que la proposta no respongui a una planificació. Planificació he dit, sí, una paraula que es fa servir ben poc a l’Ajuntament de Badalona.
La darrera mostra d’aquesta manca de planificació i de criteri, segurament la més esperpèntica viscuda mai a la ciutat, és aquest intent de vendre el patrimoni municipal al millor postor, entre operadors privats del sector immobiliari. Ho va protagonitzar la setmana passada el govern de la moció de censura, aquest mini equip de 4 regidors que sense donar explicacions enlloc ni a ningú s’han emportat a la maleta les nostres joies patrimonials perquè uns privats que res saben de Badalona decideixin què s’hi ha de fer i què s’hi ha d’oferir. No hi ha paraules.
D’idees sobre què es pot fer a la ciutat tothom en té moltes. Necessitats detectades encara més. Ho vam poder comprovar en el procés participatiu del PAM (Pla d’Acció Municipal) i el PIM (Pressupost d’Inversions Municipal), que es van posar en marxa durant els 3 anys d’ajuntament del canvi i que van deixar feta una planificació incipient. Perquè el cas és saber quina planificació s’acorda a llarg termini per poder-les fer sense interrupció ni canvis de guió cada cop que l’ajuntament canvia de color polític.
Cal un gran acord de ciutat per un pla d’equipaments que posi sobre el plànol de Badalona tot el que hi falta. Equipaments i serveis públics. Quantes escoles bressol, i on les farem. Quants centres de dia per a Gent Gran, biblioteques, casals. Exactament a quin carrer i sobre quin solar. Escola de música, auditori, escoles, instituts, escoles d’adults, d’oficis. Cal reconvertir edificis? Quants més en falten? Residències per a persones dependents, pisos dotacionals, pisos de lloguer social, d’acollida per a dones víctimes de violència. Quants? A quines zones? Centres de salut, jutjats, pavellons, piscines, estadis, museus, espais d’acollida, deixalleria, aparcaments, lavabos públics… la llista no s’atura. L’important és programar-los. Quins? Quants? On? Amb quins plans d’usos? I què és prioritari? On fa més falta? També ens ha de preocupar si tindrem prou recursos per fer-ho i activar la recerca de fons de finançament. Però tan important com els diners per pagar-ho és el lloc on fer-ho. On ho posarem? Tenim espai per a tot? Realment és més necessària una cosa que una altra? Com ho decidim? Quins interessos prevalen? I també, com cal remodelar el patrimoni per posar-lo al servei de la ciutat? Torre Codina, Ca l’Andal, Can Bofí Vell, Escorxador, cases del parc Ca l’Arnús i can Solei, CACCI, etc.
Cal un gran acord de ciutat per a un pla d’equipaments que posi sobre el plànol de Badalona tot el que hi falta
Què ens cal exactament per donar un bon servei a la població que vivim a la ciutat, i per la que hi vindrà a viure? Tot ha d’estar previst abans d’anar fent créixer el parc d’habitatge. I ha d’estar previst també com ho mantindrem al llarg de la vida.
No tenir una planificació a 10 anys vista i un consens sobre quins equipaments, quants i on es faran, així com reserva econòmica per anar-ho fent i mantenint genera una gran incertesa i dóna facilitats als venedors de fum. Incentiva les propostes electoralistes i la improvisació, però sobretot provoca paràlisi. Una paràlisi que afecta la vida diària de milers de persones. Els projectes apareixen i desapareixen de l’agenda política de la ciutat generant molta confusió. Solars reservats per a unes coses es destinen a altres. Inversions en equipaments que un cop acabades les obres deixen de servir per a allò que s’havia previst. Ningú sap quin és l’ordre de prioritats. En tenim molts exemples, des de fa molts anys i recents. On ha anat a parar l’acord de 2017 d’invertir 8M€ per fer pisos de lloguer social, un cop perpetrada la moció de censura que va interrompre el mandat un any abans d’acabar el termini?
Cal un pla d’equipaments per a tota la ciutat, un acord polític i social que situï i faci el dibuix de tot el que es construirà i remodelarà en els pròxims anys. Un acord que es mantingui més enllà dels canvis a l’ajuntament, un full de ruta en mans de la ciutadania. I si en el camí es volen plantejar canvis, es plantegen. Però obertament, amb transparència i participació.
La feina ja vam començar a fer-la el 2015, hi ha un PAM i un PIM aprovats, una plataforma de participació en marxa i un Consell de Ciutat a punt de convocar-se, a més de molts estudis i plans sectorials que ajuden a prendre decisions. I sobretot una societat civil amb ganes de participar-hi que necessita espais de reflexió sobre model de ciutat i cohesió territorial superadors de visions clientelistes.
Amb un bon pla d’equipaments la ciutat hi guanya sencera, i segur que mai més cap regidor tindrà la perversa ocurrència d’anar-se’n a l’estranger gairebé d’amagatotis a posar en venda el patrimoni que és de totes i tots.
