Ha passat un mes i mig d’ençà del canvi d’alcaldia al qual ens va abocar la dimissió de Pastor, i les úniques dues mesures constatables del govern populista de dretes de García Albiol il·lustren clarament el seu tarannà: l’intent d’apujar-se el sou via dietes, que va ser tombat per l’oposició, i un ús demagògic de la seguretat que mereix posar la ciutat en alerta.

Som encara enmig de la pandèmia de la Covid-19, que ens ha demostrat dues coses: d’una banda, que l’OMS té molta raó quan defineix la seguretat humana com quelcom que va molt més enllà de la tasca i les mesures policials i, de l’altra, com és d’eficaç la prevenció. Dues lliçons a les quals el govern municipal badaloní del PP gira l’esquena. Perquè com molt bé diu l’OMS, les administracions públiques s’han d’ocupar de la seguretat humana, és a dir, de preservar la vida digna, d’assegurar el sosteniment de la vida i, per tant, de la prevenció del risc a tots nivells. Alimentació, salut i habitatge passen a ser també prioritats a incloure en un pla de seguretat, però a Badalona quan el govern del PP parla de seguretat intenta fer creure que només amb més policia reactiva es resoldrà tot. El model policial que defensa el PP no es basa en la prevenció, sinó tot el contrari, i això l’aboca al desastre. En seguretat, com en salut, la prevenció és clau. Comparativament, seria com si davant la Covid-19 decidissin no aplicar les mesures de distanciament i higiene i convertissin tots els equipaments en UCIs comptant que tota la població acabaria en estat greu, atès que no es faria cap tipus de tasca preventiva. No té sentit en sanitat, tampoc en la part policial de la seguretat.

Badalona és exemple dels greus estralls socials i econòmics d’aquesta pandèmia. Als carrers augmenta la tensió, per la incertesa, per la fam, la falta d’habitatge… i pels robatoris. També per la manca de mesures municipals en pro de la ciutadania. No passa només a Badalona. Parlem de lamentables robatoris de petit format sovint molt violents, al carrer o en establiments, i de lamentables robatoris a gran escala, de guant blanc, perpetrats amb silenci i impunitat per polítics, grans fortunes i empreses, o fins i tot pel propi cap d’Estat, un rei podrit de corrupció que és notícia d’actualitat. Però quan al carrer es protesta i reacciona pels robatoris sovint es deixa de banda aquests grans estafadors, que tampoc són perseguits pel sistema policial i judicial com pertocaria. I cal tenir-los molt presents, perquè formen part de tot aquest sistema de frau al poble que cal combatre, sobretot quan la resposta a favor de preservar la vida s’està posant majoritàriament des del voluntariat. S’està cobrint el repartiment alimentari, l’aturada de desnonaments i el suport per tramitar l’ajut vital que ha instaurat l’Estat. Tres iniciatives col·lectives, del poble que salva el poble, que haurien de tenir resposta des de l’administració pública perquè són autèntics problemes de seguretat humana. Perquè requereixen respostes estructurals de justícia social, de lluita contra les desigualtats.

Alimentació, salut i habitatge passen a ser també prioritats a incloure en un pla de seguretat

Però a Badalona el PP d’Albiol aprofita el tràgic drama humà de la víctima de robatori greument ferida a Llefià, fa pocs dies, per intentar ressuscitar la inadequada Unitat Omega, desmantellada per inapropiada ara fa precisament 5 anys. Perquè s’entengui bé, fer veure que tenir una unitat antiavalots és una solució eficaç contra els robatoris i atracaments és, com diu la dita, tenir tos i rascar-se l’entrecuix.

La Unitat Omega és molt costosa econòmicament i organitzativament, ja que hipoteca un nombrós equip d’agents, altament gratificats amb plusos econòmics i preparats i dotats per a una feina que no hauran de fer, concentra formació antiavalots que no és transferible i no té cap funció preventiva contra els robatoris o altres delictes ni exerceix tasques d’investigació. De fet, quan es va desmantellar el juny del 2015 vam aportar informes tècnics que demostraven que, a més de ser il·legal –els ajuntaments no tenen competències per exercir tasques antiavalots–, aquesta unitat no havia servit per evitar delictes. Els agents alliberats un cop desmantellada es van poder sumar a l’organització basada en la prevenció i la proximitat, un sistema que va resultar altament eficaç: la prevenció planificada.

El que cal és seguir augmentant el nombre de professionals dedicats a les tasques de seguretat policial, atesa la gran quantitat de jubilacions que es produeixen els darrers anys dins del cos de la Guàrdia Urbana, en el marc d’un Pla de Seguretat Humana que ha d’actuar en els àmbits socials i econòmics bàsics, planificant en mode preventiu la resolució de conflictes i la prevenció –valgui la redundància– dels delictes. I cal, sobretot, reforçar el model policial de proximitat (recordem que des del 2017 es va doblar l’horari de guàrdia de barri però que falta personal per cobrir-lo) i sumar-hi la convocatòria dels Consells de Seguretat participatius, per districtes. Urgent.

El que segur que no cal és enganyar la població ressuscitant fantasmes del passat.