Han passat les eleccions i tornen les retallades i com era d’esperar els professionals de la salut preparen mobilitzacions. Què passa? La crisi econòmica actual es més fonda i duradora del que s’havia previst i per una sèrie de factors locals la que pateix Espanya encara més. Tothom hi està d’acord. De manera insistent i interessada, els polítics i economistes lliberals que actualment dominen Europa volen lligar la crisi amb una despesa desmesurada de les prestacions socials. Insisteixen una vegada i altra que no ens podem permetre l’actual estat del benestar . I això es absolutament fals. La causa de la crisi cal buscar-la en l’especulació dels mercats financers de tot el mon i particularment en les maniobres sense cap control oficial d’algunes entitats americanes : Goldman Sachs, Bearn Stearns , Lehman Brothers…. per no dir les estafes de personatges com Bernard Madoff i d’altres. Així, pel broc gros. Si algun lector te dubtes l’animo a que vegi el documental Inside Job que encara es projecta en alguns cinemes del país. Si ens referim a la sanitat, Catalunya i Espanya tenen una despesa molt per sota de la dels països del nostre entorn tant en euros per habitant com en relació al PIB. Si alguns països nòrdics que havien arribat molt lluny, s’han vist obligats a tirar enrere no hauria de ser el cas nostre. Si ells en tornen , nosaltres encara hi anem. Hi anàvem.
Dit això els ciutadans podem entendre que en aquest moment no hi hagi mes remei que retallar despesa. L’ensenyament, la salut i les pensions haurien de ser la darrera cosa a escurçar, però fem una altra passa i acceptem que cal retallar també aquestes partides ja que son la part més grossa del pressupost. D’acord, però fem-ho amb seny. El conseller Boi Ruiz i els gerents dels centres sanitaris tenen un marge de maniobra i han de prioritzar. No es pot aplicar la tisora en el mateix percentatge en tots els apartats. Aquí ve el problema i venen alguns interessos no menors. S’han de mullar. I aquí la opció està clara. S’ha de protegir el que es mes important, el pinyol de tot plegat: l’assistència directa al malalt. Vol dir : urgències, visites , proves diagnòstiques , intervencions de malalties greus… On podem estalviar ? En estructura organitzativa no assistencial, càrrecs directius, càrrecs intermedis, assessories, contractes externs, consorcis hospitalaris, viatges…etc. Tot no es igual. I per això les protestes , a Badalona i a tot arreu. Per acabar. Aquesta crisi passarà un dia o altra, com han passat totes. Recordem-nos de no fer cas d’alguns polítics i economistes. Si els diem que volem mantenir i engrandir l’estat del benestar estarem treballant per la cohesió social i per una societat més justa.
Francesc Planas Comes, cardiòleg
Exdirector mèdic de l’Hospital Municipal de Badalona
