Ilian Pappé és professor d’Història a la Universitat d’Exeter i autor de nombrosos llibres, entre altres La limpieza étnica de Palestina, publicat l’any 2006.
En l’epíleg d’aquest llibre, l’autor advertia:
“Els atacs israelians contra Gaza i el Líban l’estiu del 2006 indiquen que la tempesta ja és aquí. Les organitzacions de Hizbul·lah i Hamas, que s’atreveixen a qüestionar el dret de l’Estat jueu a imposar la seva voluntat unilateral sobre Palestina, han fet front al poder militar israelià i, en el moment que escric, han aconseguit resistir l’assalt. Aquest, però, està lluny d’haver acabat. Els patrocinadors regionals d’aquests moviments de resistència, Síria i l’Iran, poden, en un futur, convertir-se en un blanc; el risc d’un conflicte i un bany de sang encara majors mai ha estat tan alt”.
Avui, gairebé dues dècades després, aquestes paraules ressonen amb una força inquietant. El que semblava una hipòtesi geopolítica s’ha materialitzat en una realitat devastadora. L’escalada militar entre Israel i l’Iran, amb atacs aeris sobre Teheran i represàlies amb míssils sobre Tel Aviv i Haifa, ha superat els límits del conflicte israelià-palestí per convertir-se en una crisi regional amb implicacions globals. La guerra a Gaza, que ja ha deixat desenes de milers de morts i un territori arrasat, s’ha convertit en l’epicentre d’una confrontació que amenaça desestabilitzar tot l’Orient Mitjà.
Ara bé, com aquest mateix autor escriu en un altre llibre (Breu història del conflicte entre Israel i Palestina), el conflicte palestino-israelià no va començar el 7 d’octubre. Tampoc va començar el 1967, quan Israel va ocupar Cisjordània, ni el 1948, quan es va declarar l’Estat d’Israel. Va començar el 1882, quan els primers colons sionistes van arribar al que llavors era la Palestina otomana.
Ilan Pappé desentranya la història de dos pobles que ara comparteixen una mateixa terra. Remuntant-se als pares fundadors del sionisme, Pappé ens condueix amb mestria pels vets de la política internacional cap a Israel-Palestina, la resistència palestina a l’ocupació i els canvis que s’estan produint en el mateix Israel.
Aquesta perspectiva històrica és essencial per entendre que el que avui veiem no és una guerra puntual, sinó l’expressió acumulada de més d’un segle de colonització, resistència i negació de drets.
La resistència palestina no és un fenomen recent, sinó una resposta històrica a una realitat imposada
Pappé ens convida a mirar més enllà de les notícies del dia i a entendre les arrels profundes d’un conflicte que ha estat alimentat per interessos geopolítics, silencis internacionals i una ocupació que, lluny de retrocedir, s’ha institucionalitzat. La seva anàlisi ens mostra com la resistència palestina no és un fenomen recent, sinó una resposta històrica a una realitat imposada.
En aquest context, la proposta de la comunitat internacional per revifar la solució dels dos estats sembla més feble i utòpica que mai. Davant un govern israelià que rebutja de manera oberta i persistent aquesta via, i una societat palestina esgotada per dècades de violència, desplaçaments i bloquejos, la pregunta fonamental ha deixat de ser com acabarà aquest conflicte.
Ara, el veritable repte és si la comunitat internacional està disposada a enfrontar-se a la cruesa d’aquesta realitat, assumir responsabilitats i actuar amb una voluntat real de justícia i equitat. Sense una resposta clara i contundent per part dels actors globals, el perill no és només la prolongació del patiment i els assassinats, sinó la desaparició definitiva d’una solució que, malgrat tot, continua sent l’única via possible cap a una pau duradora.
Davant l’escalada de violència i la brutalitat sistemàtica contra el poble palestí, resulta insostenible el silenci -o pitjor encara, la complicitat- de molts governs i institucions internacionals. La massacre contínua, la destrucció d’infraestructures civils i el patiment de milers de persones són testimoni d’un règim que actua amb una impunitat alarmant.
L’exèrcit israelià, lluny de ser qüestionat per la comunitat internacional, rep suport polític, militar i econòmic dels mateixos actors que prediquen la pau i els drets humans. Aquesta contradicció revela una doble moral que deslegitima qualsevol intent sincer de mediació.
Callar davant d’aquesta injustícia és també prendre partit. És hora de trencar el silenci còmode i exigir responsabilitats amb noms i cognoms, perquè sense justícia no hi haurà mai pau.
