Posaré la clau de la meva felicitat a la butxaca del meu abric i l’agafaré amb força per no perdre-la. Escoltaré la música dels països catalans i l’espanyola mentre vaig de Pep Ventura a Pompeu Fabra, i em delectaré amb la bellesa de tots els arbres que viuen al parc. Vigilaré on poso els peus per no perdre la línia recta del camí que arriba fins al mar. Inventaré fantasmes i els posaré un cor per donar-los vida. Agafaré un vaixell i faré la volta al món en un minut. Aniré al cinema del centre comercial Màgic sola, a primera hora de la tarda, a veure alguna pel·lícula que em faci sentir emocions; m’agraden les comèdies romàntiques, i deixaré anar alguna llagrimeta. Em posaré perfum darrere les orelles i deixaré que arribi fins a l’ànima. Intentaré no pensar gaire en les coses que no tenen ni remei ni solució. Reflexionaré amb seny i posaré cada cosa al seu lloc: les finalitzades al calaix tancat, les emergents al calaix dels bons auguris. Espolsaré els patiments inútils i acolliré les sorpreses inesperades. Intentaré desembolcar els problemes d’autoestima: si veig que no m’estimen prou, en comptes d’entristir-me pensaré que ells s’ho han perdut. Descobriré noves aventures, noves tendències i, de tant en tant, em regalaré unes sabates i un vestit de primavera. Tastaré bocins de xocolata tendra i d’eternitat ensucrada. Regaré una mica cada dia la rosa vermella que duc a la mà esquerra. Respectaré les normes socials i veïnals, encara que els lladrucs del gos del veí em despertin cada matí abans d’hora. Amb el pretext de la literatura m’aproparé a Saltamartí i em compraré un llibre de poemes que em transformi la mirada. Em perdré alguna nit de festa i disbauxa a Titus i ballaré com si ningú em veiés. Cercaré un astrònom que li agradi mirar les estrelles, i li preguntaré pel meu destí. Endreçaré les introspeccions vessades i escriure alguns poètics propòsits.
