La política té una cara lluminosa i una cara fosca, i cadascú escull sota quin prisma camina. La cara lluminosa converteix la política en un fet honorable. Parteix de l’honestedat i del sentit de servei a la comunitat. La idea força d’aquesta cara lluminosa de la política és ser útil per millorar les condicions de vida de la gent i les condicions d’habitabilitat i sosteniment d’aquesta vida als entorns, als barris, als pobles i ciutats, al país. Al planeta. En definitiva, estar al servei del bé comú, pensar a trobar solucions als problemes i planificar accions públiques per cobrir necessitats i drets. Llum i generositat a favor de la vida i de la llibertat. La cara fosca de la política la converteix en un fet pervers que la posa al servei d’interessos particulars o dels lobbies, que normalitza la corrupció i busca privilegis per exercir poder trepitjant els altres. La idea força d’aquesta cara fosca de la política és aprofitar-se’n per obtenir beneficis privats a costa de perjudicar la comunitat, no evita la corrupció personal o de grup i se centra en la maquinació partidista. En definitiva, és mirar els altres i l’entorn amb intenció d’explotar-los menystenint els seus drets, i no solucionar problemes sinó crear-ne de pitjors. Foscor i mesquinesa en contra de la vida i de les llibertats. La política que camina per la cara fosca és la més coneguda i popular. La predominant. La que genera fàstic i desconfiança, desànim i descrèdit. Fa tant mal que no deixa brillar la que camina per la cara lluminosa. Per això, i sobretot ara que la cursa electoral fa aflorar el pitjor i el millor, cal fer passar partits i polítics per aquest test, i analitzar per quin costat de la política caminen. No és cert que tothom sigui igual.
No podem normalitzar que els partits converteixin els mesos previs a les eleccions en una mena de competició de promeses i anuncis
Aquesta setmana, al Ple del Parlament encara cueja, i amb força, l’assumpte d’usar promeses de serveis públics al municipi en funció de qui guanyi les eleccions, una pràctica fastigosa que ha atrapat el conseller de Drets Socials barrejant paper institucional de govern amb campanya partidista. Res de nou, desgraciadament. Una falta d’ètica que tant PSC com CiU han practicat alegrement durant la seva llarga història de poder. Aquesta vegada la falta greu l’ha comès el candidat d’ERC a Santa Coloma de Gramenet en un estrepitós “tot s’hi val”. I el més preocupant és que, en comptes de retractar-se, davant les reaccions d’indignació general, raonables i necessàries, s’han refermat en l’aposta, ben pròpia d’aquesta cara fosca de la política: sotmetre la creació de serveis bàsics públics al color polític de qui governi. Tracte de favor. Nepotisme pur. Tenir en compte o no les necessitats de la ciutat en funció de si governen els meus o els altres. Intolerable. Em nego a acceptar-ho. Faig una crida a impedir que els partits polítics es creguin amb el dret de jugar amb el benestar de tota la ciutadania. No podem normalitzar, tampoc, que els partits converteixin els mesos previs a les eleccions en una mena de competició de promeses i anuncis que, en comptes de fer recuperar la il·lusió, contribueixen al descrèdit de la política i a la desconfiança generalitzada. Que si ara una piscina aquí, que si ara un poliesportiu allà, sense projecte ni pressupost, només promesa falsa. El desenvolupament dels pobles i ciutats no pot estar dominat pel clientelisme i l’electoralisme, ni tampoc pel calendari dels mandats.
I és que planificar a partir d’un model i projecte consensuat que tiri endavant governi qui governi hauria de ser imprescindible. Obligat. Potser és perquè soc del ram de la pedagogia i tant a la docència com a l’educació en el lleure –àmbits als quals he dedicat molts anys de professió i activisme– planificar és essencial. Potser és perquè vaig néixer i créixer en un barri sense serveis, oblidat pels polítics, i pensar en la ciutat sencera per preveure on falta què m’ha resultat imprescindible. O potser perquè els joves dels 70 i 80 activats en l’associacionisme vital de llavors ens passejàvem barri a barri la ciutat de cap a cap, ja fos amb la Coordinadora Esplais de Badalona, amb el Consell de la Joventut o amb la cultura popular i tradicional que brotava; ja fos dient no a la mili i a l’OTAN, cridant per salvar la llengua, reclamant espais naturals descontaminats, transport públic, drets contra la discriminació, locals comunitaris, espai públic en un urbanisme depredador… Potser per això sempre més he entès la ciutat sota aquest concepte global i amb un sentit molt estricte de la justícia i l’equitat. Una mirada i una manera de fer que defenso també per a la política i les institucions. Que hi aporta llum. Planificar i preveure l’accés als serveis i a la garantia de drets sense condicionar-ho ni al codi postal ni al color del vot és una forma de dignificar la política i d’allunyar-la de la part fosca.
En facilitar l’aprovació del pressupost del 2022, Guanyem Badalona va aportar el compromís per un Pla d’Equipaments a la ciutat. No pararem fins a aconseguir-ho. Badalona s’ho mereix.
