Al llarg dels segles XV i XVI el litoral català, com el de tota la Mediterrània, esdevingué un territori molt insegur i d’alt risc de ser víctima d’atacs barbarescs. Tant el bandolerisme com la pirateria sarraïna sembla que haurien començat a desenvolupar-se a l’època del Califat de Còrdova, situació que donà origen a l’aparició dels regnes taifes amb un subsegüent procés d’atomització dels territoris controlats pels àrabs.
Als finals del segle XV, les incursions marítimes són perpetrades per gent de diferent procedència, havent estat els corsaris cristians els més actius. Sabem avui dia que Rutger Von Blume, catalanitzat com Roger de Flor, no va ser un model ètic i moral a imitar, sinó més aviat tot el contrari, ja que va actuar com un autèntic corsari sota el pavelló de les quatre barres del Regne de Catalunya-Aragó. Va ser així com el Mare Nostrum passa de ser un àmbit de comunicació i cruïlla de cultures per a convertir-se en un espai de perills i de projecció de basardes.
La configuració de gran part de la costa catalana, especialment al Maresme -també a Badalona- oferia grans avantatges per a les accions pirates dels barbarescos, realitzades a tall de “razzia”. Era relativament fàcil realitzar una ràpida operació de desembarcament envestada a fer captius en poblacions indefenses.
Les principals víctimes dels atacs foren els pagesos i els pescadors. Els pagesos, desprevinguts mentre es dedicaven a la seva feina en les sínies del pla, eren les víctimes d’aquests atacs i molt d’ells eren capturats per ser venuts com esclaus a pirates algerians.
Com ja hem explicat en altres ocasions el més sagnant per a Badalona fou el desembarcament del 13 de juny de 1527. A l’època de Soliman, un dels lloctinents més actius per aquesta banda de la Mediterrània havia estat Kara-Hassan, conegut per aquestes latituds com “Cartazán”. El dia 13 de juny de 1527 aquest pirata va atacar Badalona procedent de la desembocadura del riu Besòs.
El que no sabem és si va ser “Cartazán” o el sanguinari Catxidiable el que amb “disset naus pirates avançaren cautelosament vers la nostra platja, emparades per a la nit; un cop desembarcats uns 500 homes, aquests, a través del camí del mar, es presentaren a dalt de la vila, la qual poc sospitava el greu perill que si li atansava, car dormia tranquil·la i confiada”.
Diuen les cròniques que Badalona fou incendiada pels quatre costat i que els pirates s’emportaren 25 captius per ser venuts als mercats algerians. Entre aquests es trobà Fra Francesc dels Àngels, general dels Franciscans, qui fou alliberat a Palamós a través de les gestions del virrei Antonio de Zuñiga i a canvi de mil ducats. Aquesta situació motivà l’interès de l’emperador Carles per organitzar una expedició contra Tunis, que era llavors la plaça més important dels estats barbarescos. Sembla que aquesta expedició hauria estat planificada pel mateix emperador al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, aspecte que sembla constatar-se en un tapís que es conserva a l’Alcàsser de Sevilla, en el qual apareix un paisatge de fons en el que s’identifica aquest indret.
L’expedició fou un èxit i el pirata Catxidiable va morir a bord d’una galera, ja que “por ser hombre grueso y lleno de calor, bebió una agua podrida y rebento por beber”.
