Camino. El cel no està blanc, plou i fa fred. En arribar a la porta del teatre Principal veig un munt de gent, i a un nen amb els cabells arrissats que porta un violoncel, que és més gran que ell. Manquen només deu minuts perquè la banda La Lyre Municipale de Limous i la banda simfònica de Badalona ens ofereixin un repertori enlluernador amb la música de grans obres clàssiques i composicions contemporànies.

La música té valor de coneixement i, per això, el desenvolupament de l’educació musical per a la intel·ligència humana és d’un valor inqüestionable; la música és emoció, és el llenguatge universal que arriba a totes les parts del món i ens permet entendre més enllà dels límits del nostre llenguatge; l’indescriptible encant de la música, que fa emergir del nostre ésser els sentiments més íntims.

Badalona necessita una aposta cultural més incisiva en aquest sentit, perquè la música és una eina poderosa que fa florir en els estudiants, els músics, els ciutadans i en les persones emocions que ens sensibilitzen i ens humanitzen. Tal com deia el filòsof Plató, quan parlava del seu ideal polític, els ciutadans hauríem de ser educats conforme a un tipus d’harmonia que beneficiés la vida en comú de la ciutat.

Són dos quart d’onze de la nit. S’apaga el so de les trompetes, els saxofons, els trombons, les violes…, s’abaixa el teló, el concert ha acabat. Sortim del teatre. Ja no plou i, penso que seria bo que Badalona tingués com un dels seus objectius polítics de present o de futur la construcció d’un auditori per la bona repercussió que aquest fet comportaria per a la vida cultural i social de la ciutat; un projecte que ampliaria l’oferta musical i artística de la ciutat.

Camino cap a casa amb el cap ple de cabòries, i de sobte escolto el so d’una partitura blanca que ressona contra la intolerància, la por, les diferències, les incerteses…, és la melodia d’una flauta badalonina que vibra per la convivència, la solidaritat i l’esperança.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram