Saps, Quimet, no em surt del cor escriure’t un article com si tu no fossis al meu costat, mirant-me amb els teus ulls curiosos i riallers. Així ha estat des del primer dia en què ens vàrem conèixer a la seu del PSC de Badalona. Llavors l’agrupació, aquella vella casa plena de sorolls, estava situada a l’Avinguda Martí i Pujol, on ara podem gaudir de la bella Plaça Pompeu Fabra. Allà on vàrem quedar, per darrera vegada, per anar a visitar el Parlament de Catalunya, amb motiu de la trobada que des de la Federació del PSC del Barcelonès Nord va organitzar el company diputat Raúl Moreno.
A les cinc en punt de la tarda vàrem començar el recorregut acompanyats per una guia que ens va anar explicant la història del Parlament. Vàrem pujar per unes escales senyorials i vam arribar al saló dels passos perduts. I nosaltres, Quimet, sense imaginar que aquells serien els nostres darrers passos compartits; els nostres darrers enraonaments sobre la importància de la història del poble de Catalunya, sobre la seva riquesa identitària, i la llàstima per veure una Catalunya dividida. Vàrem continuar el passeig i el company Raúl Moreno ens va mostrar el saló del Ple, i il·lusionats com si fossin canalla ens vam fer la nostra darrera fotografia. Al finalitzar la visita vaig decidir quedar-me a Barcelona per anar a comprar un llibre (Irse, d’Esmerlda Berbel), i em vaig acomiadar de tu i ens vam fer un petó i una abraçada. Quatre dies després em donaven la notícia que havies marxat per sempre. No m’ho podia creure.
Al llarg dels anys hem teixit una amistat plena de complicitats i de riures, que s’ha mantingut inamovible fins i tot quan les circumstàncies polítiques han portat vents de forta tramuntana. Però, malgrat això, el nostre vaixell ha continuat sempre en la mateixa trajectòria. Quants moments compartits! El passat 22 de maig te’n vas anar portant al teu cor un llarg recorregut socialista i d’entrega fidel a l’agrupació del PSC de Badalona, a la que sempre has estimat com si fos una perllongació de la teva personalitat. El socialisme sempre ha estat en tu una dimensió més del teu tarannà; l’art i el plaer d’estar a prop de les persones, de manera humana i empàtica, intercanviant idees i paraules. Has estat sempre obert a l’experiència de les vivències humanes, de la justícia, de la igualtat, de la llibertat. Un home de bona voluntat, compromès, que ha sabut crear vincles de sincera amistat.
Has mort a l’edat de 76 anys, massa aviat per a una persona d’esperit viu. Tu que sempre has estat un home vital, que t’has fet estimar per tothom, senzill, simpàtic. Sense voler donar lliçons de res, apassionat en l’exposició del teu ideari socialista, amb un humor divertit que ha enriquit la gran trama de complicitats que has anat sumant al llarg de la teva vida, i amb el mèrit de saber-les mantenir. Tu que has estat sempre una persona generosa, amb les mans obertes, entregada de cos i ànima a ser útil a qualsevol persona que t’hagi pogut demanar ajuda. Tu que has sabut fer gran el microsocialisme quotidià: l’assistència a tants congressos i a actes del partit; els desdejunis i els preparatius de la Festa de la Rosa a Gavà; les ampolles d’aigua per a reunions i assemblees; les partides de dominó amb els companys; els pica-pica de Nadal, els dècims de loteria, l’arbre i les guirnaldes; les enganxades del primer cartell a tantes eleccions (municipals, autonòmiques, generals, europees) i quantes coses més que han engrandit la dita que diu que “el socialisme no és res sense sentiment”. I tu, Quimet, sempre centrat a fer les coses bé, amb bondat, amb tossuderia, amb empenta, amb estima, de tal forma que en el teu acomiadament has estat capaç de reunir tota la família socialista.
En la vida, hom va prenent com a referents les persones que ens aporten experiències enriquidores; persones que ens deixen bons records, i aprenentatges que ens ajuden a superar els difícils moments que la vida ens presenta. Amb aquestes línies, amic Quimet, només volia donar-te les gràcies per tants anys de sincera amistat i dir-te que sempre et portaré al meu cor. Gràcies per haver estat un apassionat de la vida, de l’amor, de l’amistat, del Barça, dels bons dinars, dels bons moments… De les petites coses que fan de la vida un lloc més agradable.
