El pròxim 28 d’octubre es compliran 173 anys de la inauguració del primer tren de la península Ibèrica que partia de Barcelona, passava per Badalona i arribava a Mataró.
A les 9 hores d’aquell dia de 1848, l’estació de tren de Barcelona ja era abarrotada de centenars de ciutadans curiosos. A les 11, després de passar per Badalona, Montgat i altres localitats del Maresme, el tren arribava per primera vegada a Mataró. Per fi es posava fi als llargs i incòmodes trajectes en diligència.
Ara bé, no tothom va estar d’acord amb l’itinerari ni amb l’invent. A Badalona –aleshores la població no arribava a les 6.000 persones i la pesca, l’agricultura i el sector del tèxtil eren els que més població ocupava–, el consistori no estava d’acord amb les modificacions que s’havien fet amb el traçat inicial, ja que no s’entenia que “se sacrifiqués el benestar i la seguretat dels pescadors a l’interès particular de la Societat del Ferrocarril”, ja que la via del ferrocarril suposava una barrera física per al desenvolupament de les seves activitats. Per això, durant la construcció van ser freqüents els desordres i els problemes: a la nit es destrossaven les obres fetes durant el dia.
El 1968, una altra barrera arquitectònica que les necessitats de Barcelona van imposar a Badalona va ser l’autopista. En aquest cas, ja no només es dificultava l’arribada de la ciutat al mar, sinó també es dividia la població.
Als 50, milers de persones procedents de diferents llocs de l’Estat van venir a Badalona a la recerca d’allò que la seva terra de naixement els negava. A partir de 1950, la població creixia al voltant de la capital, sent Badalona una de les ciutats que més població va rebre.
Precisament, aquesta població nouvinguda es va instal·lar als barris de nova creació sense cap tipus d’equipaments ni infraestructures, sent Lloreda uns dels que més població va atreure. Les persones que arribaven primer eren acollides per algun familiar o conegut, i més tard es construïen les seves cases sense cap permís. Per això, era normal treballar de nit i omplir la casa de gent, per evitar que la Brigada Municipal enderroqués les obres.
Si bé l’autopista, el tram Montgat-Mataró, es va inaugurar el 2 de juliol de 1969, el tram de Barcelona-Badalona estava acabat un any abans, la qual cosa permetia que molts l’utilitzessin com espai de joc i també per desplaçar-se a Barcelona en bici sense perill.
Actualment, a Badalona, la població té com un dels valors més preuats la seva platja, l’espai comú més utilitzat. Cada vegada són més les veus que manifesten que la via del tren ha de traslladar-se per eliminar qualsevol barrera que tanqui o dificulti l’accés al mar. Per si això no fos una raó de pes, amb el canvi climàtic, cada any desapareix més sorra i posa en perill les vies del tren i la platja.
També la població vol acabar amb la fractura i la ferida que suposa l’autopista. Les persones que viuen per sobre de l’autopista no volen continuar sent “els altres catalans” –com els va anomenar l’amic Paco Candel– i no volen fer servir l’expressió “anem a Badalona” quan van al centre. Els seus barris també són Badalona.
Posar fi a aquesta situació ha de ser una prioritat si es vol aconseguir una població cohesionada socialment i una ciutat vertebrada urbanísticament, sense barreres i oberta al mar. L’autopista allunya emocional, cultural i simbòlicament la població. Per això totes les forces polítiques i la ciutadania s’han oposat a l’intent d’Adif de col·locar pantalles acústiques al litoral badaloní i la FAVB ha convocat una concentració el 26 de setembre a les 12 h a la Rambla.
És l’hora d’abordar seriosament aquest problema. Hi ha estudis que aconsellen transformar l’autopista i aprofitar l’obra per traslladar la via del tren. Us imagineu l’actual via del tren recorreguda pel tramvia fins a Montgat i l’autopista convertida en un gran bulevard? Posem-nos a treballar.
