Fa ja alguns mesos que els núvols negres s’han anat congriant sobre el cel de Sant Adrià i malauradament han coincidit en el temps amb aquesta legislatura, governada amb minoria, i que ja tothom dóna per perduda.

No hi podia haver res pitjor que les anades i vingudes dels representants públics i funcionaris als jutjats, per declarar sobre el seu comportament en diversos casos i investigacions obertes arran de les piscines del parc del litoral, convertides per ordre i gràcia del decret de la sequera en una discoteca per a l’oci nocturn de les nits d’estiu, i arran dels contractes frustrats de “vigilància” dels pisos de la Mina.

Núvols negres de contaminació que s’han format a l’entorn de la incineradora, plens de dioxines i furans, engreixats a l’ombra d’un crematori blasmat per la població de Sant Adrià des del dia que en va tenir coneixement i que molt probablement portarà simbòlicament al tanatori el cadàver dels governants d’aquesta legislatura des del moment que han tirat endavant la llicència d’obres.

Malgrat que les tres xemeneies fa temps que no fumegen, el seu entorn no acaba de plantejar un futur clar, empresonat entre les reixes dels especuladors i el tacticisme de les institucions sobre un territori que un dia les alcaldesses del voltant i l’alcalde de Sant Adrià, traient el cap sobre el Besòs des de la barana del pont, van proclamar que aquesta era la terra promesa sobre la qual cauria el manà de la nova manera de fer política.

Mentrestant, els pobres mortals, com aquell rosegador que dóna constantment voltes en la nòria de la gàbia de la Política en majúscules, intenten trobar la sortida als seus problemes quotidians protegint-se sota els ràfecs i cornises del temporal que els cau al damunt.