Passada una nova roda de consultes entre la major part dels líders polítics per part del rei Felip VI, la manca d’acords aboca a la convocatòria d’unes noves eleccions. Els partits polítics espanyols, quan no tenen majoria absoluta ni frontisses catalanes o basques, no saben posar-se d’acord entre ells. A Espanya, només hi ha hagut governs amb majoria absoluta (quan es tenen la majoria dels escons la cosa és la mar de fàcil) o governs, tant del PP com del PSOE, sorgits d’un acord d’aquests partits i CIU i el PNB. Ara, el mapa polític ha esdevingut una mica més complex.

Els poders fàctics varen decidir que les frontisses no podien ser ni els partits nacionalistes catalans ni els bascos i, com a contrapartida, varen promoure a cor que vols cor que desitges l’aparició i consolidació de Ciutadans i de Podem. El resultat, a hores d’ara, no deixa lloc a gaires dubtes: l’Estat espanyol ha esdevingut poc menys que ingovernable. L’intent desesperat d’afeblir el moviment nacional català (i, en menor mesura, també el basc) ha comportat, de retruc, fer passes de gegant cap a la ingovernabilitat d’Espanya. Però el nacionalisme espanyol compta amb un esperit autodestructiu que fa que es prefereixi la pròpia ruïna, si amb això s’aconsegueix que el poble de Catalunya no aconsegueixi els seus objectius nacionals. Actua com l’escorpí que intenta passar la séquia dalt el llom de la granota. La pica i se la carrega, encara que s’hagin de negar tots dos.

Com que el PP no ha fet res per intentar aconseguir acords per formar govern (s’ha demostrat que, ni aquí ni allà, el PP no és capaç, si no guanya les eleccions per majoria absoluta, de governar), com que els socialistes no han volgut la gran coalició amb el PP, com que els socialistes no s’han sabut entendre amb Podem, com que Podem té més interès a passar davant als socialistes que no a donar suport a un govern que pugui governar, com que ningú no es vol entendre amb els catalans, com que… esdevé impossible formar govern, anam a unes noves eleccions.

Ja fa dies, diguin el que diguin els líders polítics, que tornam a estar en campanya electoral. En aquesta última ronda de consultes, i veient que era inevitable anar a unes noves eleccions, el rei Felip VI sembla que fa demanar als líders polítics que facin una campanya austera, de perfil baix, i que no cansin massa els ciutadans. No hi podia haver res més semblant a una declaració d’intencions de vot a favor del PP. I això que José María Aznar deia el que deia de son pare! En la intimitat, això sí…

El Partit Popular és el partit que té més votants per filiació. Ja se sap que es pot votar per filiació, perquè una gent determinada són “els nostres” o per afinitat política (que implica acord amb unes determinades idees, o coincidència amb els punts d’un programa polític). Teòricament, el vot per filiació correspon a les democràcies poc consolidades. I, en canvi, el vot per afinitat amb idees i/o programes correspon a les societats amb uns sistemes democràtics més ben consolidats. Idò bé, el PP compta amb un gruix de votants que, facin el que facin els dirigents del seu partit, independentment del seu grau d’acord amb el partit i amb el programa, l’acaben votant, perquè són “els nostres”.

Una campanya molt austera, una campanya de perfil baix, serveix bàsicament perquè hi hagi poca mobilització. A menor mobilització, menor percentatge de votació. A menys votació, més possibilitats d’un bon resultat per al Partit Popular. A més mobilització, en canvi, més possibilitats per a altres forces polítiques. Sorprèn, per tant, que el Borbó s’hi impliqui d’una manera tan clara i directa.

Quant al “cansament” que puguem patir els ciutadans, li suggeriria al cap de l’Estat que deixi que siguem nosaltres, els qui valorem en quina mesura estam cansats. I que actuem en conseqüència. No necessitam la protecció reial ni cap tipus de paternalisme de part seua. Ens sobra i ens molesta. Ho hem de dir així de clar.

Finalment, i en referència a l’austeritat, em permetré d’acabar recordant que la casa reial ens costa 7.7 milions d’euros anuals, als soferts contribuents. No estaria malament que, abans d’anar donant consells als altres, Felip VI se’ls aplicàs a si mateix i als seus.