El ministre José Luis Escrivá ha aconseguit el vistiplau de la Comissió Europea per a la seva reforma de les pensions, un dels requisits necessaris que es posava al govern espanyol per al desemborsament de la quarta part dels fons postcovid. És cert que no ha estat fàcil i, possiblement, la protesta francesa hagi ajudat a aconseguir l’acord. A ningú li interessava obrir un altre front de lluita en una Europa cada vegada amb més problemes. Segons alguns experts, la música d’aquest acord sona bé, però s’ha de conèixer la lletra petita per emetre la valoració més rigorosa possible.

Hi ha qui diu que, amb aquest acord, el govern espanyol planteja apujar les cotitzacions socials –especialment les que paguen les empreses i els salaris més elevats– i a la vegada ampliar el període de càlcul, millorar les quanties de les pensions mínimes i ampliar la cobertura i el complement de la bretxa de gènere.

També es recull l’eliminació de l’anomenat factor de sostenibilitat i altres disposicions similars, així com la millora de les pensions mínimes i les no contributives fins al 60% de la pensió mitjana. Podríem continuar assenyalant altres qüestions, però hem de ser prudents i esperar a conèixer el document íntegre acordat i aprovat.

Fins ara, per fer sostenibles les pensions, es recorria a retallar-les, la qual cosa ha canviat amb aquest acord, ja que s’ha apostat per incrementar els ingressos, fet que sembla més raonable. Per això també hi ha qui diu que aquesta reforma és progressista i redistributiva.

Hem de tenir present que, el 2013, el govern del PP va imposar un model de pensions basat en una gran retallada de les despeses amb l’anomenat Índex de Revalorització de les Pensions, que va provocar la congelació de les pensions i la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes, sense oblidar el factor de sostenibilitat, un nou mètode de càlcul que tenia en compte l’esperança de vida de les persones pensionistes. Si vivies més, cobraves menys.

Tanmateix, també el govern presidit per Zapatero, amb la reforma de 2011, va elevar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. També es va augmentar el període de càlcul per tenir dret a cobrar la pensió completa. És cert que, encara que tímidament, les persones pensionistes ens vam oposar a la reforma de Zapatero, però va ser la reforma de Rajoy la que realment va fer saltar totes les alarmes i la pressió al carrer va anar creixent i organitzant-se.

A tot arreu es creaven moviments per defensar el dret a percebre pensions dignes i no perdre poder adquisitiu i, setmanalment, s’omplien les places dels ajuntaments de tot l’Estat. A Madrid es va crear la Coordinadora Estatal de Pensionistes (COESPE) i va ser així com la força de les persones pensionistes va anar creixent.

Actualment, hem aconseguit un increment d’un 8,5% de les nostres pensions, però encara ens queden moltes coses per aconseguir, com l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social per demostrar que hi ha diners per pagar avui i demà les pensions, eliminar els plans privats d’empresa i posar fi a la bretxa de gènere. No és just que les dones pensionistes cobrin un 37% menys que els homes. Com tampoc ho és que hi hagi pensionistes que no arribin a 800 euros, i per això reclamem que la pensió mínima sigui de 1.080 euros, igualant-se al salari mínim, com assenyala la Carta Social Europea.

Per això, l’actual reforma no fa que renunciem a lluitar per la millora del sistema públic de pensions, per la reducció de l’edat de jubilació i del període de càlcul, i aconseguir salaris dignes per a tothom i serveis públics de qualitat. És necessari mantenir les nostres mobilitzacions perquè no hem de renunciar a revertir els efectes nocius de les anteriors reformes, que van augmentar el període de temps de les cotitzacions per calcular les nostres pensions i van incrementar l’edat de jubilació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram