Vagi per endavant que una tragèdia com la viscuda avui fa una setmana escassa treu qualsevol mena de transcendència a si trobem a faltar o no la nostra llengua en una placa en terres alpines. Els que trobem a faltar, i ens manquen de veritat, són les víctimes, que sota cap concepte mereixien viure, i patir, una circumstància tan brutalment sagnant com injusta i innecessària. I el nostre record ha de ser per elles i pels familiars i amics que no deuen viure un moment especialment tendre. Des d’aquí dos mots prou clars: reconeixement i comprensió.

Deia Baudelaire que la gran virtut del diable és fer-nos creure de la seva inexistència i l’Aloixa als aclamats Germans Karamazov també ens recordava que tot podia ser possible en un món descregut i sense Déu. És clar, i evident, que hom pot no creure i ser un virtuós, de la mateixa manera que certes creences, o formes de comprendre-les, poden induir-te a comportaments immorals o assassins. No és per aquest article, ni aquest articulista, discutir sobre les raons que portaren al copilot de l’avió a fer semblant bestiesa però quan parlem que vivim en una societat creixentment deshumanitzada, i desviada d’un conjunt de valors tradicionals i de moral relativista, hauríem d’adonar-nos que, sense voler, ens acostem a la barbàrie i ens allunyem de la civilització.

Que la nostra llengua no es trobi en una placa o en un monument a França no hauria de sorprendre a ningú. França té una llarga i extensa tradició de negació de tot allò que s’allunya del patró jacobí i homogeneïtzador. O millor dit, hauria de sorprendre a tots els qui prediquen i es confessen seguidors de l’Espanya plural i d’un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya, i ja no diem a la pròpia França. Al món, o ets un Estat o no ets ningú. Als vuitanta, he escrit moltes vegades, una colla de catalanistes – i europeistes- ben intencionats i, tant o més ingenus, creieren que amb el procés d’integració europeu el fet diferencial català, no només seria respectat, sinó, fins i tot, incrementat al nivell competencial, jurídic i normatiu. La realitat fou molt més prosaica i decebedora, Catalunya va beneficiar-se de formar part de la UE en tant que regió espanyola, però no pas pel fet de ser catalans. El famós, i inútil, Comitè de les Regions mai va arribar a ser la cambra política que anhelaven solvents catalanistes com Pujol, Maragall, i tants d’altres a dreta i esquerra de l’arc polític, i nacions com Catalunya eren equiparades a pobles de Luxemburg o a regions sense cap mena de consciència nacional. Qui ho volia veure ja se n’adonava llavors però a casa nostra una determinada i suposada prudència, aconsellava fer la vista grossa i mantenir un pensament acrític sobre les nostres relacions amb Europa i el mateix Estat espanyol.

Avui les coses han canviat molt i a casa nostra una part important de la ciutadania, en especial els menors de cinquanta anys que no han viscut amb rigor el pes del franquisme, entenen que l’emancipació nacional, o sigui la independència, és l’únic instrument viable i eficaç per fer tirar el nostre país endavant i guanyar-nos el respecte i el reconeixement exterior que ara, indiscutiblement, no gaudim ni tenim. Si entre les víctimes de l’avió de German Wings hi hagués un ciutadà andorrà la nostra llengua faria part de la placa en qüestió. Ja sé que una placa amb un idioma o un altre no serveix per consolar a les víctimes però il·lustra, aquest fet, la petitesa de la nostra terra essent com som, a ulls del món, una mera regió espanyola que encara no ha fet el pas endavant vers les seves aspiracions nacionals i, per què no dir-ho, racionals. Que el català, per Andorra, sigui oficial a l’ONU, i no pas a la UE per Catalunya i el conjunt dels Països catalans, expressa que lluny de debilitar-se la globalització continua fent dels estats, petits o grans, l’instrument i actor únics en el marc de les relacions internacionals. Si volem, podrem, ara ja no valen dilacions.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram