Fa pocs anys, potser coincidint amb l’època prèvia al crack de la crisi econòmica, era habitual escoltar paraules com “integració”, “interculturalitat”, “multiculturalitat” i “transculturalitat”. Pot ser resulta molt pessimista fer una relació directa entre el nivell econòmic d’un país, una comarca o una ciutat i amb l’estima als immigrants que hi viuen, però tal i com s’escuden els politics, “els fets són els fets”.

Potser també és tracta d’una casualitat. Potser si el govern popular de la ciutat no hagués entrat a l’Ajuntament en plena crisi, com diuen els castellans “otro gallo cantaría”. Però els fets clars i les raons fermes ens porten a creure que existeix una certa “mania” a un sector dels badalonins que per no haver nascut aqui, sembla que facin nosa.

Però d’això, aquells que fa uns anys apostaven per l’arribada d’immigrants que feien la feina d’un d’aquí, a la meitat de preu, sembla que no en són conscients i l’únic interés que tenen per aquests ciutadans és que marxin.

I com aquell que no sap dir les coses, la millor manera de fer-ho és amb indirectes ben directes: que si mesquites, càmeres, places sense fonts ni bancs i ara, sense unions civils. Per què? Per evitar la immigració il·legal. Ras i curt.