David Fernàndez

«Tu el que vols és que et digui que tenim una solució per continuar vivint tal com estem. I això és impossible»
Yayo Herrero

Retaule d’hivern llarg i perpetu, ahir les dades més recents escopien que tot va igual perquè tot continua anant a pitjor. Les xifres detallaven, sense solució de continuïtat, que un cop més i encara (i els que vindran) tornava a pujar el preu dels lloguers a Barcelona fins a límits de rècord. La mitjana ja s’enfila a 1.066 euros mensuals. Un 14% més que fa un any. Aquí no hay quién viva. En paral·lel, com a metàfora dràstica, aquests mateixos dies s’està debatent, amb l’habitual estira-i-arronsa patronal, sobre si el salari mínim ha de pujar uns pocs euros –1.034 o 1.084– per actualitzar-lo, a la baixa, al preu real, inflat i inflacionat de la vida quotidiana. Facin sumes i restes –sobretot restes– i combinin-ho amb les dades oficials municipals del passat febrer: «El 2020, més d’un terç de les persones assalariades residents a Barcelona (34,8%) va rebre com a màxim uns ingressos salarials de 1.000 euros nets al mes. El percentatge va augmentar prop d’onze punts en relació amb el 2019 i seguia sent més elevat en el cas del col·lectiu femení (36,8%). Entre els menors de 30 anys es va enfilar al 57%». És a dir, que un terç dels barcelonins i barcelonines cobren tant (poc), o menys encara, com el que costa llogar, de mitjana, un sostre. Entre ells, sis de cada 10 joves. Quatre de cada 10 dones. I la majoria de persones migrades. Són la next generation.

Vides de saldo en el mercat immobiliari de Calaf, la qüestió és tan neuràlgica com dramàtica. Mosques de política pública contra els greixats canons de l’especulació. La conseqüència salvatge, un any més i d’una dècada sencera ençà, és que Catalunya torna a encapçalar el trist rànquing de la gota malaia diària de desnonaments, a raó de 20 per dia. El tercer trimestre de 2022 s’han produït 1.724 desnonaments, dels quals 1.197 –el 70%– són per impossibilitat d’afrontar el lloguer. Atès que la setmana s’ha posat negra-toga al més alt tribunal, caldrà recordar que els que també haurien de garantir el dret fonamental constitucional a l’habitatge garanteixen cada dia, amb esma i esforç, que sigui inconstitucional per a milers de persones. Sense oblidar que la llei que desnona no la redacten ni jutges ni polis, sinó el poder polític i les seves servituds. Tot plegat salpebrat, metàstasi urbana del capitalisme global que assalta les ciutats, amb el fet que fa temps que vivim sota una combinació dissortada de capitalisme d’exclusió i de capitalisme rendista. Cada cop sobra més gent i, per al ‘mercat’ de treball i per al ‘mercat’ del lloguer, gairebé ja sobra una generació sencera a qui els estem deixant un futur negre i un present fosc. La next generation.

Cop rere cop, urpada a urpada, la darrera dècada funesta ha enviat una generació sencera a la precarietat a perpetuïtat, al no future més punk i a un mercat laboral carronyaire. Les dades del darrer informe d’Oxfam –La maledicció de l’eterna joventut, del novembre passat– acrediten, al detall i a l’engròs, la ferida i les cicatrius: un de cada tres joves en risc d’exclusió, una renda mitjana estancada des de 2009 i una davallada del 50% en l’accés a l’habitatge en menys de 15 anys. Va per barris, com sempre. La paradoxa, insostenible per molt de temps més i que cova en el seu si la seva pròpia implosió i dissolució, és que els més precaris, redistribució a la inversa i cap amunt, són els que nodreixen els comptes dels que no ho són fa molt. El capitalisme rendista ja és això, quan avui la transferència de renda de dalt a baix no es fa, deminònicament, per l’explotació en el treball, sinó a través del lloguer o de la compra d’habitatge. La lluita de classes es disputa a la llar i el dilema central ja no seria només la vella explotació –que també, i qui no ho cregui que ho pregunti a riders, riggers i kellys–, sinó com es foragita cada cop més gent de la possibilitat d’una vida digna i com s’esprem, cada cop més, més famílies en el rebut mensual de poder sobreviure. I els seus fills i filles són, ja, la next generation.

La darrera dècada funesta ha enviat una generació sencera a la precarietat a perpetuïtat

Amb aquest rerefons, amb escenari d’incendi de fractura generacional, recordo una de les pitjors declaracions de l’incontinent Josep Borrell –de la llarga llista que acrediten la seva funesta i cínica trajectòria. Aquella on en to milhomes s’encarava vergonyosament als joves que demanaven una acció urgent pel canvi climàtic. Ho va dir així: «Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar “síndrome Greta”, permeti’m que en dubti, perquè està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho». I afegia: «M’agradaria saber si els joves que surten a manifestar-se als carrers de Berlín estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar els minaires polonesos, que si lluitem contra el canvi climàtic de veritat es quedaran sense feina i s’hauran de subvencionar». De la bestiesa se’n va desdir l’endemà. De l’evidència que els joves, la next generation, ja ho estan pagant amb escreix, no. De que estan tan preocupats pel futur com, sobretot, pel present, tampoc. Un galtes de l’old generation.

Quan algunes veus sistèmiques –ull viu, que ho fan per justificar la despesa militar que ha batut màxims històrics enguany– sostenen que el nostre model de vida està avui en perill, potser parlen només per ells, pel seu nivell de vida i per la seva generació. I per la liquadora nord-sud de la desigualtat global. Viuen el miratge que tot continuarà igual. Contra els llops esteparis, però, queden els mistos en el forat negre on ens han capficat. Són possibles els lloguers mensuals de 350 o 500 euros al mes a la ciutat que fa molt que ja no és la dels prodigis? Sí, sí que són possibles. El cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús, que aquest novembre ha fet cimera i trobada, fa temps que, picant pedra i pis a pis, ho està aconseguint. Pis a pis i porta a porta, com la cooperativa Llars Familiars, que, en plena campanya de micromecenatge on encara podeu contribuir solidàriament, s’entestà a garantir lloguers sostenibles, cooperatius i justos a Reus d’entre 150 i 350 euros al mes. La democràcia sempre va néixer per baix. A la next generation també li rebrotarà des dels marges, l’acció comunitària, les vies cooperatives i les xarxes compartides. Prou que ho saben.

Salvem la ciutat per a la democràcia, deia el lema de l’exposició que aquesta tardor es podia veure a Ca l’Ardiaca amb motiu del 50è aniversari de la FAVB, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona. El passat no tan llunyà com a programa de futur pròxim. I d’estricte present. Salvem la ciutat per a la democràcia. És a dir, per a la joventut i per als que vindran. Next generation, next revolution? Diria que tant de bo. Sospito que és l’únic que estan covant. Constato que és l’única opció que els deixen. Quan el que és necessari és impossible, escrivia Jesús Ibáñez, és quan cal canviar les regles del joc –abans que no hi hagi ni regles, ni joc ni res.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram