Hi ha persones que, per les circumstàncies que siguin, d’alguna manera ja venen a aquest món amb una qualitat determinada o, com diuen alguns, amb un destí.
Vaig coincidir amb l’amiga Montserrat a finals dels anys setanta. Era alumna del col·legi Antoni Botey del barri de Llefià i jo un jove mestre amb moltes ganes de canviar coses, sobretot al barri, on també residíem.
Segons m’explica l’amiga Montserrat, va estudiar dos cursos al Botey, setè i vuitè d’EGB, ja que hi va entrar amb dotze anys.
“Jo procedia del ranci col·legi Ramiro de Maeztu on vaig tenir la mala sort d’anar a parar amb una professora que no sols fomentava el bullying, sinó que ella mateixa tenia un arsenal de disfresses amb què ridiculitzava els seus alumnes, als quals feia passejar per les classes, com amb un Sant Benet en els temps més durs de la Santa Inquisició. El seu pare havia sigut un alt militar franquista resident a les Canàries i a la dona li va quedar alguna cosa dels seus mètodes castrenses”.
També em diu que per a ella “el Col·legi Antoni Botey va significar descobrir la llibertat i el respecte”. “Els professors ens tractaven com a iguals, sense abusar de la seva autoritat. Els equips de mestres que vaig tenir no tenien més de trenta anys”.
Des de molt petita tenia clar que a ella li agradava escriure, ja que per ridiculitzar els seus companys de col·legi, que se’n reien per la seva primesa i li feien tot tipus de malifetes, va escriure una “antologia poètica dedicada a tots ells, amb millor humor”, la qual cosa no va agradar a l’escola. El director va cridar la seva mare per comunicar-li que el que havia fet la seva filla era punible, si bé, va reconèixer que aquells escrits van ser escrits amb mestratge, impropis d’una nineta.
Dels mestres recorda en especial a Asteria Parra Celaya, a la qual l’emocionava la manera d’explicar que tenia Montserrat i les seves aptituds per a convertir-se en una bona escriptora. Va ser fonamental.
En l’actualitat, Montserrat Rico Góngora col·labora habitualment en revistes especialitzades en història i ha publicat llibres de poesia (el 2006 va guanyar els Jocs Florals de Cartagena), alguns relats breus, contes i novel·les (el 2016 va ser finalista del premi de novel·la Ateneo de Sevilla i el 2016 va ser guanyadora del premi Albert Jovell).
Entre les moltes novel·les publicades destaquen La abadia profanada (2007), La caida de Babilonia (2014), La ciudad de los demonios (2016) i, més recentment, 1526. El emperador debe morir (2022).
Montserrat Rico Góngora ha demostrat ser una escriptora de gran talent amb la seva obra El abad de los locos, que ha guanyat el Premi de Novel·la Històrica de Vallirana.
La seva novel·la, ambientada a Barcelona durant el setembre de 1714, ens transporta a uns dies abans de la caiguda de la ciutat davant les tropes de Felip V, i ofereix una visió única dels esdeveniments que van sacsejar el convent de Santa Maria de Junqueras.
Aquesta explosiva trama històrica ha captivat els lectors i els crítics, fet que ha consolidat Montserrat Rico Góngora com una de les veus més prometedores de la literatura catalana contemporània.
La seva capacitat per teixir una narrativa rica i detallada, plena de personatges picarescos i escenaris ben construïts, és realment admirable. La publicació d’aquesta novel·la ha estat un esdeveniment molt esperat i segurament serà una contribució valuosa al gènere de la novel·la històrica.
Recordant els seus anys d’estança al Botey, ha arribat a la conclusió que “un nen no és un pobre poca-solta, sinó algú que algun dia serà capaç d’analitzar retrospectivament quina part de la seva pròpia dignitat deu als altres”.
Per això, cal no oblidar que un bon mestre és aquell que no sols transmet coneixements, sinó que també escolta activament els seus alumnes i entén les seves necessitats i motivacions.
Ajudar-los a superar els obstacles i a construir un camí cap als seus somnis és una part fonamental de l’educació. Aquest suport emocional i guiatge pot inspirar els alumnes a perseguir les seves passions amb confiança i determinació. A més, un mestre que anima els seus alumnes a somiar i a treballar per aquests somnis, pot deixar una empremta duradora en les seves vides i els encoratja a convertir-se en aprenents de per vida i a contribuir positivament a la societat.
Sense cap dubte, que la Montserrat –una noia d’un barri obrer escolaritzada en una escola pública– s’hagi convertit en una escriptora reconeguda és un exemple de com amb determinació i intel·ligència no hi ha res impossible. Això també ens demostra la importància de l’educació pública i com obre portes a aquells que treballen durament per aconseguir els seus somnis. És un testimoni del poder de la perseverança i de com, independentment de l’origen, el talent i la dedicació poden conduir a l’èxit i al reconeixement.
El pròxim 16 de novembre, a les 12 hores, a la masia Can Batlle de Vallirana es farà la presentació oficial de la novel·la, donant pas a l’inici de la Setmana de Novel·la Històrica del poble i el 10 de desembre es presentarà al Fnac de l’Illa Diagonal.
