Més llenya al foc, és la guerra. Encara que aquesta frase no es diu en l’original de la pel·lícula dels germans Marx, el cert és que ens resulta molt apropiada per fer aquest escrit.
Diuen les cròniques que els principals líders d’Unides Podem s’han manifestat en contra de les declaracions fetes pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha anunciat, després de celebrar-se la cimera de l’OTAN a Madrid, que les despeses militars a Espanya s’incrementaran fins al 2% abans del 2029.
Com hem escrit moltes vegades, alguns dirigents polítics s’han entestat a guanyar guerres, però no acaben d’entendre que les guerres no són la solució a cap conflicte i sempre són els mateixos els qui les perden: les classes treballadores.
No és veritat que, si aconseguim viure en pau, tots i totes serem més feliços? No és cert que, si ens esforcem i treballem per un món millor, la pau és possible?
No és vergonyós que l’1% de la població mundial acapari el 86% de la riquesa, mentre el 50% més pobre a penes assoleix el 2%?
Les guerres d’ara i d’abans no ens han demostrat que són les responsables de la mort de milions de persones i de la destrucció de països sencers?
Com diu un bon amic, la guerra torna estúpids i prepotents els vencedors, mentre que alimenta el rancor en els vençuts. La pau no neix de la derrota, la humiliació i la submissió, sinó del respecte i la convivència en la diversitat.
Els dirigents d’Unides Podem consideren que la prioritat d’un govern progressista i d’esquerres ha de ser la despesa social, el més important per evitar l’increment de la pobresa de les classes populars.
El que necessita la gent del nostre país no és destinar recursos a comprar bombes ni avions de combat. La prioritat ha de ser emprar els diners i la riquesa que produïm entre tots i totes per protegir-nos de l’impacte econòmic d’aquesta situació, tal com va afirmar Ione Belarra, secretària general de Podem i actual ministra de Drets Socials i Agenda 2030, davant del Consell de Coordinació de Podem.
Sis dies de despesa militar de l’OTAN finançarien tots els plans humanitaris anuals de l’ONU
Com assenyala un bon analista, sis dies de despesa militar de l’OTAN finançarien tots els plans humanitaris anuals de l’ONU. I, per demostrar tal afirmació, ens posa un exemple amb aquestes dues organitzacions internacionals. L’ONU, de l’àmbit de la cooperació i l’acció humanitària, necessitava a l’any uns 37.000 milions de dòlars per impulsar un programa anual de suport a 160 milions de persones vulnerables arreu del món, però tan sols va rebre la meitat d’aquesta xifra. En canvi, l’OTAN, de l’àmbit de la seguretat, va incrementar l’any passat la despesa militar en quasi 52.000 milions de dòlars fins a assolir els 1,16 bilions. Només l’1,6% d’aquesta quantitat hauria permès a l’ONU acabar de finançar tot el seu programa humanitari. No és escandalós i hipòcrita aquest comportament dels governs dels països occidentals?
Ara, la Coordinadora Estatal de Pensionistes (COESPE) ha iniciat una campanya en la qual proposa que s’incrementi la despesa en defensa dels serveis públics i els drets socials.
Així que he buscat informació sobre la despesa d’alguns d’aquests serveis a l’estat espanyol i he descobert que el pagament en pensions se situa per sota de la mitjana europea. Mentre que la majoria dels països de la Unió Europea hi van gastar una mitjana del 9,5% del seu PIB, Espanya només n’hi va invertir el 8,4%.
El mateix passa en matèria d’educació, on Espanya se situa per sota de la majoria dels països i només per davant de Grècia, Irlanda, República Txeca, Luxemburg i Itàlia. I molt lluny d’Àustria o dels Països Baixos.
Respecte a la despesa sanitària, a la Unió Europea s’hi destina una mitjana del 7% del PIB, mentre que a l’estat espanyol a penes supera el 6%. Això sí, a Espanya es presumeix de tenir un dels millors sistemes sanitaris públics del món i, possiblement per això, les retallades dels governs de dretes s’han encarnat sobre aquest altre servei fonamental.
I així podríem continuar amb altres despeses essencials per garantir el nostre dret a viure dignament. Com també podríem parlar dels salaris i de la precarietat laboral. De l’atur, de l’habitatge o de tantes altres coses que necessitem per ser més humans.
Però no. Hi ha qui pensa que el millor és comprar més armes de destrucció massiva, com deia aquell personatge estrafolari, l’Aznar, que va ser president del govern espanyol.
Actualment hi ha al món més de 60 focus de tensió i violència armada i el planeta està sembrat de bases militars que són una amenaça, no només per als països veïns, sinó també per als mateixos països on hi ha aquestes bases.
¿Per què, com deia John Lennon, no li donem una oportunitat a la pau i abandonem la cursa armamentista, apostant per un món més just i tolerant, on capiguem tots i totes i, així, poder ser més feliços, sense cap amenaça de guerra?
